El caso Sloane

132 MIN. Estats Units (2016)

El caso Sloane

Direcció: John Madden

Guió: Jonathan Perera

Amb: Jessica Chastain, Mark Strong, Gugu Mbatha-Raw i Alison Pill,

Crítica de cinema
Joan Pons

Maquiavèl·lica Jessica Chastain a 'El caso Sloane'

A l’ombra d’Aaron Sorkin

Dins les discussions que de vegades tenen lloc a l’àgora cinèfila (ja sigui en converses de barra de bar o en fòrums acadèmics), sovintegen les veus que s’alcen per assenyalar les diferències entre cinema i sèries de televisió. Aquesta mania de crear esferes d’impermeabilitat, no obstant, no sempre és la més adequada per comprendre i/o gaudir de la realitat audiovisual, tant cinematogràfica com televisiva. És més enriquidor, directament, fer focus en els punts de contacte més que en les divergències.

El caso Sloane, per exemple, és una d’aquelles pel·lícules que potser no existirien sense El ala oeste de la Casa Blanca, la mítica sèrie escrita per Aaron Sorkin. Si bé és cert que el thriller polític seriós i d’espessor intel·lectual parteix d’una gran tradició cinematogràfica (als anys setanta als Estats Units se’n van fer un munt), sense el punt d’inflexió que va suposar la irrupció i l’èxit de l’estil de Sorkin (rigorós, didàctic, accelerat, extremadament oral, punyent...), les intrigues als despatxos de Washington DC ara serien molt més indigeribles. Fins i tot, es poden establir diferències entre els hereus de Sorkin en funció de l’agudesa del seu sentit de l’entreteniment: La nit més fosca seria tan magnètica com les del mestre, Michael Clayton es quedaria uns graons per sota en l’escala d’atractiu, i La gran aposta es despenjaria molt per sota de l’estàndard desitjat. El caso Sloane, dins d’aquests mateixos paràmetres, se situaria en una esfera intermèdia. Notable, però no excel·lent, per entendre’ns.

No tot s’hi val


La història del personatge de Jessica Chastain, una maquiavèl·lica executiva d’un lobi de Washington que treballa a sou de qui vulgui fer prevaler la seva opinió al Capitoli, xucla l’espectador amb centrifugats de dades (que no sempre s’entenen), remolins d’estratègies perverses i laberints de passadissos a les estances del poder. És una protagonista eixuta, freda, superdotada i amb zero sentit de l’empatia. Com diu ella mateixa, quan es tracta de guanyar o perdre mai sap on són les línies vermelles. Només li importa triomfar i carregar-se de raons, sense mai fer cas de la dimensió humana de les seves decisions, encara que afectin a tercers o fins i tot a ella mateixa. Aquest perfil podria haver sigut més amoral encara si la posició que li veiéssim defensar no fos a favor del control d’armes sinó en contra. Però, llavors, el seu personatge ja seria del tot insuportable. O seria com alguns spin doctors i consultors polítics sense ni ànima ni ètica que tant han aparegut a les ficcions televisives dels últims anys.