Manchester junto al mar

137 MIN. Estats Units (2016)

Manchester frente al mar

Direcció: Kenneth Lonergan

Guió: Kenneth Lonergan

Amb: Casey Affleck, Michelle Williams, Kyle Chandler i Gretchen Mol

Crítica de cinema
Joan Pons

'Manchester frente al mar'

Vot de contenció

El cinisme és un fiscal implacable i, gairebé sempre, apriorístic i trampós. Acostuma a anar canviant de posició d’atac segons li convingui per justificar el seu caràcter a la contra: si els resultats són bons, mossegarà les intencions; i si les intencions són positives, menystindrà els resultats. Davant de Manchester frente al mar, aquest fiscal cínic sembla tenir-ho molt fàcil. Si vol posar-se la cuirassa d’espectador descregut, les intencions d’aquesta pel·lícula sobre la reconnexió amb la realitat d’una persona sacsejada per la tragèdia li semblaran un manual d’autoajuda. I si vol esbatussar aquest film de Kenneth Lonergan basant-se en els seus resultats, també pot trobar algun recurs d’estil que l’empipi i alhora li doni la raó (l’ús emfàtic i potser innecessari d’una banda sonora amb puntuals excessos de violins ploraners). No obstant, aquest onatge furiós, tot i ser cert, trenca estèril contra Manchester frente al mar. Tot el film, de principi a final, és un exemple de bona praxi del vot de contenció i/o subtilesa. Fins i tot les seqüències que fugen de to (el flash-back de l’incendi) eviten l’histerisme i la literalitat. Hi ha, doncs, un esforç molt reeixit per mantenir una unitat de sentiment, de pensament i de posada en escena de les dues coses (Lonergan, pudorós i respectuós, allunya sempre la càmera en les seqüències dramàtiques, per exemple).

Aquests també són zombis

Manchester frente al mar és una pel·lícula sobre el dol, un procés de cura d’una ferida interna molt complexa que no tothom viu de la mateixa manera. Dins d’aquesta situació posttraumàtica amb tanta gamma de grisos es troben la majoria de personatges d’aquest film. S’agraeix molt, en aquest sentit, que el dibuix del personatge de Casey Affleck (i la seva interpretació) inclogui diferents tornassols: ara es mostra esquerp, ara abatut, més endavant capficat, després dèbil... Fins que no s’endureixi gràcies a l’adquisició d’una nova responsabilitat afectiva (ser el tutor del seu nebot adolescent), el seu caràcter és més líquid que sòlid (molt brillant paral·lelisme invers amb el cadàver que no poden enterrar perquè la terra encara és massa dura per culpa de l’hivern).

Potser per aquest talent per a la dramatúrgia tridimensional en escenaris costers del nord dels Estats Units, Manchester frente al mar recorda alguns llibres de John Irving o Annie Proulx, a algunes pel·lícules com A l'habitació o algunes sèries com The affair. Tot i que per què sortir fora a comparar quan podem fer-ho des de casa? Manchester frente al mar és un milfulls dramàtic tan reeixit i emotiu com les anteriors obres de Lonergan, Pots comptar amb mi i Margaret.