Si pensem en la pel·lícula que Loving podria haver sigut, cada vegada és millor. Perquè aquesta història basada en el cas real del matrimoni interracial que va fer canviar les lleis discriminatòries dels Estats Units podria haver sigut un melodrama que forcés l’empatia amb retòrica manipuladora. També podria haver sigut una lliçó d’història discursiva i moralitzant. I, ja posats a fer, també podria haver sigut una pel·lícula més sobre la història dels conflictes racials a Nord-amèrica com en els últims temps n’hi ha tantes (Els homes lliures de Jones, Fences, El naixement d'una nació...). Però si bé la pel·lícula s’inscriu en aquesta tendència del llegat cinematogràfic que deixa Obama, hi ha un intangible en les seves imatges que la fa transcendir la resta de títols de l’era Black Lives Matter. Aquesta energia invisible rau en la direcció de Jeff Nichols. Dins d’un registre clàssic no fantàstic (més Mud que no pas Midnight Special, una de les pel·lícules més mal estrenades dels últims mesos), Nichols explica una gran tragèdia sense aixecar la veu, sense subratllats dramàtics (la història ja ho és prou), parant atenció a la dimensió íntima d’un cas que per si sol ja va passar d’anècdota a categoria. Al final, sembla com si el mateix director sabés que les grans revolucions socials comencen en un dormitori i un despatx, amb dues persones senzilles que sacrifiquen la seva comoditat individual per un bé comú i uns advocats passerells que creuen que fins i tot la constitució d’un país es pot arribar a canviar si és injusta.
