Cossos ensangonats, cranis rebentats, extremitats amputades... Els primers minuts de Los hombres libres de Jones són un mostrari dels horrors de la guerra (de Secessió, en aquest cas) que ens fa entendre, per la via ràpida, per què Newton Knight va decidir abandonar el bàndol rebel i desentendre's d'una causa que no sentia seva: la percebia com un conflicte entre classes que només importava als rics (precisament, els que amb més facilitat s'estalviaven trepitjar el camp de batalla). Que acabés liderant una comunitat guerrillera formada per desertors i esclaus fugats, i fent dels pantans del Mississipí un fortí inexpugnable per a l'exèrcit sureny, semblaria una circumstància tan poc buscada com el fet que la història li acabés reservant un lloc com a icona de la lluita contra la desigualtat racial. En realitat, Knight sembla encaixar millor en aquella línia de pensament, tan estesa als Estats Units, que creu que el govern no hauria de ficar-se en els assumptes de l'individu.
Matthew McConaughey ha abordat el personatge des d'una integritat tan sòbria que gairebé sembla ombrívola, donant-li una concreció més humana que simbòlica: si plora, és per un amic cruelment assassinat, no per un ideal. Gary Ross aplica la mateixa perspectiva al seu film i el priva d'èpica elevadora: els moments espectaculars són escassos, i la narració s'allarga més enllà del conflicte bèl·lic, ensenyant el simulacre de recomposició d'un país amb fronts irreconciliables i ferides que no tanquen.
