Los caballeros blancos

112 MIN. Bèlgica-França (2015)

Los caballeros blancos

Direcció: Joachim Lafosse

Guió: Zélia Abadie i Bulle Decarpentries

Amb: Vincent Lindon, Louise Bourgoin, Valérie Donzelli i Reda Kateb

Crítica de cinema
JOAN PONS
Barcelona

Los caballeros blancos

Deu ser per les bosses que li pengen dels ulls. O per les esgarrapades del temps que li creuen la cara de dalt a baix. O per la seva poc dissimulada retirada capil·lar, sempre obrint entrades a la suor i tancant la porta a la pinta. En qualsevol cas, Vincent Lindon i la seva fesomia d’home experimentat s’han convertit en el rostre de la dignitat de cert cinema francès. Els seus personatges sempre carreguen a les espatlles el drama d’un país. Si ajuntem La ley del mercado, estrenada a principis d’any, i ara Los caballeros blancos, Lindon se’ns apareix com un actor inevitable en el cinema social, però d’aspiració popular que ens arriba dels Pirineus.


Val la pena aturar-nos en l’adjectiu popular, perquè les pel·lícules de temàtica compromesa que protagonitza Lindon no són com les dels Dardenne: no aspiren a guanyar premis a festivals d’esperit cinèfil i sí a conscienciar al màxim de platees possible. Los caballeros blancos, per exemple, tot i ser en línies generals un film amb molta xarrera i poca acció, és un melodrama en la línia de La llista de Schindler: el cap d’una ONG al Txad planeja el rescat de 300 nens orfes. Ara bé, aquests bons propòsits acaben generant diferents debats interns força interessants en la pel·lícula: fins quin punt el passat colonial encara guia les accions (fins i tot les humanitàries) de l’home blanc a l’Àfrica? On està la frontera que diferencia la solidaritat de la caritat? I la de donar peix i ensenyar a pescar?