Si algú em digués que Hong Sang-soo és el millor cineasta del moment, no se m’acudiria cap raó per dur-li la contrària. El director sud-coreà ha perfeccionat de tal manera la seva dramatúrgia de geometries romàntiques inestables que, ara per ara, resulta impossible imaginar-lo fent una mala pel·lícula. A més, la seva constància –amb una o dues obres noves per temporada– ens permet seguir l’evolució de la seva mirada en temps present, i acompanyar-lo més com a amic que com un autor admirat. Una proximitat que Hong fa valer mitjançant la posada en escena: els seus personatges solen compartir quantitats ingents de soju i cervesa al voltant de la taula d’un bar, i sempre deixen buida la cadira més pròxima a la càmera. Es tracta, evidentment, del lloc reservat a l’espectador.
Els 86 minuts de Lo tuyo y tú són un concentrat de converses i desacords; situacions gens estranyes al seu cinema. Però la pel·lícula sobresurt per la gracilitat amb què complica la narració. Si en anteriors ocasions Hong ha jugat amb les variants d’un mateix relat, aquí totes les esquerdes en la continuïtat emanen de la protagonista femenina, Min-jung: una dona repudiada pel seu alcoholisme (probablement ens trobem amb el film del director que fa més explícit el problema dels excessos etílics) i amb tendència a fer-se passar per una altra persona quan es troba amb homes que afirmen conèixer-la d’abans. A partir d’aquí, cadascú haurà de decidir si estem davant d’un conte fantàstic poblat per dobles, o si l’evasiva amnèsia de Min-jung és la manera que té la noia de reiniciar relacions descarrilades.
