'Krisha', el debut de Trey Edward Shults, tenia la particularitat de tractar el drama com si fos una pel·lícula de terror, enfocant la inestabilitat psicològica del personatge principal de manera que una reunió familiar esdevingués un escenari propens a la inquietud, on fins i tot el punt de cocció d'un gall dindi era susceptible de generar tensió. 'Llega de noche' fa el camí a l'inrevés: el context és el d'una cinta d'horror, però les imatges es resisteixen a perdre de vista el factor humà que queda en un grup de persones aïllades en un món abocat a la catàstrofe després d'una pandèmia.
La pel·lícula, de fet, comença filmant amb detall el rostre d'un malalt a punt de ser executat pel seu gendre (abans que es converteixi en un zombi, potser?) sota la mirada aterrida del net, un adolescent que creix sense poder experimentar cap de les sensacions vitals que correspondrien a la seva edat. Els vincles es deterioren, i tot intent de mantenir una certa normalitat es demostra fútil un cop la desconfiança s'ha instal·lat en el cor de tota relació. Ens trobem, doncs, en les coordenades d'aquell “temps del llop” que va explicar Michael Haneke, en què la informació escasseja i la penombra s'obre a diferents lectures sobre el món d'avui i la condició humana. El cinema fantàstic ha visitat diverses vegades aquest territori en els últims anys, mogut per crisis i profecies apocalíptiques, tot i que la gravetat que Shults injecta a la posada en escena sembla ignorar l'innegable 'déjà-vu' que es desprèn de la proposta.
