BarcelonaEn lloc d’entatxonar Lejos del mar en calaixos de gènere convenientment adjectivats per fer-nos la feina fàcil (que si és un melodrama atípic, que si és un thriller contingut...), potser en aquest cas és preferible establir un nou marc de categories cinèfiles, que, ben mirat, tampoc serien invencions forassenyades.
1- Pel·lícules de reinserció en la societat: el personatge d’Eduard Fernández és un convicte que surt de la presó i intenta crear una nova xarxa de relacions (afectives, sensorials, morals...) amb el món exterior. Un tràngol sempre complicat que explora les friccions entre individu i entorn.
2- Pel·lícules descentralitzades: Lejos del mar no passa en cap gran nucli urbà espanyol sinó a les platges del cap de Gata en període no estival. Només aquesta decisió geogràfica ja fa que la fesomia del film sigui diferent. Tot i que, ja posats a fer, es podien haver treballat una mica millor els accents...
3- Pel·lícules d’Imanol Uribe: la temàtica terrorista sovint està present en la filmografia del director de Días contados. En aquest cas, força un exercici de reconciliació entre víctimes i botxins fins a uns extrems empàtics poc versemblants. Podria haver sortit d’aquest plantejament una peça de cambra amb un alt percentatge de tensió i manipulació psicològica (tipus La mort i la donzella de Roman Polanski, per entendre’ns). Però al final tot desemboca en un impossible triangle amorós que és molt complicat de fer creïble en una pantalla. Com a mínim, des de la contenció i el realisme de l’estil que caracteritza els films d’Imanol Uribe.
