Crítica de cinema
Cultura Cinema 26/04/2017

Lady Macbeth

Un 'thriller' eròtic d’època

Lady Macbeth
2 min

Advertència inicial: aquest film no té res a veure ni amb Shakespeare ni amb l’obra en què la cèlebre cònjuge li infla el cap d’ambicions polítiques al rei d’Escòcia. Si de cas, aquesta Lady Macbeth seria un personatge femení igual d’astut i recargolat, però sense angoixes de poder (o de manca de poder, si ho preferiu).

De fet, aquesta adaptació d’una novel·la russa de Nikolai Leskov del 1865 té molt més a veure amb Madame Bovary, Anna Karénina o La Regenta. És a dir, tracta d’una muller que necessita fugir de la presó infeliç d’un matrimoni que ella no ha escollit. I, ben mirat, també a totes aquestes patums de la novel·la vuitcentista s’hi assembla només en el punt de partida: el desenvolupament i resolució d’aquesta història tira més aviat cap al thriller eròtic o la intriga amb psicòpates sui generis que amb el drama d’època.

La desconcertant protagonista de Lady Macbeth (molt bé Florence Pugh, una prometedora actriu de 21 anys que alguns ja han comparat amb la jove Christina Ricci) molt aviat canvia el paper de víctima que li ha estat assignat per unes famílies que utilitzaven les dones com a divisa d’estatus social o ampliació de patrimoni pel de botxí. De patidora passa a venjadora per la via expeditiva i sense gaires escarafalls. És a dir, que de la submissió marital salta a la insubordinació, primer carnal i després... mortal.

Austeritat i fredor

Tota pel·lícula d’època que resisteixi la temptació d’endiumenjar-se ja té molts números per caure en gràcia. Als últims temps, hem vist diferents títols (Cims borrascosos d’Andrea Arnold, Amour fou de Jessica Hausner o les dues últimes pel·lícules d’Albert Serra, per exemple) que demostraven que posar en escena històries anteriors al segle XX no tenia per què ser sinònim de superproducció amb disseny artístic hiperbòlic o d’estètica llepada. Lady Macbeth també s’inscriu dins d’aquesta tendència. Les seves imatges són severes, estàtiques i austeres.

Ara bé, val la pena recordar que no estem davant d’un film d’autor (almenys, no des dels apriorismes que sovint es deriven d’aquesta etiqueta), sinó d’un film de gènere. Lady Macbeth és un melodrama criminal punyent i malparit. També un film eròtic de baixes passions desfermades en què la fredor expositiva provoca incomoditat, potser unes dècimes de febre i tot, en l’espectador (i aquí és on compateixen alcova les germanes Brontë amb Paul Verhoeven i D.H. Lawrence amb Roman Polanski). Al cap i a la fi, tot plegat no deixa de ser una reflexió sobre la revolució dels (suposats) servents respecte als seus (suposats) amos. Qui s’emancipa al llit, al final, també s’emancipa a casa.

stats