BarcelonaLa singularitat de Kubo y las dos cuerdas mágicas respecte a la resta del cinema d’animació comercial es fonamenta en dues característiques úniques. La primera té a veure amb els seus atípics personatges: en un film infantil, l’heroi té una minusvalidesa física (és borni), la seva mare té Alzheimer i a la resta de la seva despietada família només l’exciten violentes pulsions freudianes. La segona gran aportació del film, la fonamental, té a veure amb la narració: la història del Kubo es barreja amb les històries del Kubo, ja que el protagonista treballa com a rondallaire, cosa que dóna a la pel·lícula un caràcter eminentment metanarratiu. Per il·lustrar les seves llegendes, el film se serveix d’elaborades figuretes d’origami que es belluguen al ritme del seu shamisen de tres cordes. És una brillant excusa per assistir a un exercici d’animació dins de l’animació que, amb una estructura digressiva i rizomàtica, situa el film en els terrenys de l’excel·lència al mateix temps que l’allunya de la unidireccionalitat i simplicitat habitual en els dibuixos animats de Hollywood.
Veure l’humil paper plegar-se de mil maneres per prendre les formes més dispars i fantasioses, ja siguin bufones o monstruoses, és un exercici hipnòtic per a l’espectador i un manifest reivindicatiu de l’animació en stop-motion, de l’art tangible i palpable, enfront de la dictadura de l’ordinador que ha imposat el segle XXI. Com Regina Spektor versionant els Beatles als títols de crèdit, Kubo y las dos cuerdas mágicas esdevé una pel·lícula tan radicalment moderna com furiosament tradicional, un reeixit homenatge al folklore popular, a la narració oral i, finalment, a la capacitat de la ficció per salvar l’ésser humà de tota aflicció, encara que es tracti de la mateixa mort.
