Cap a mitja pel·lícula, quan Kong: la isla Calavera ja s’ha convertit obertament en un festival estrident de bèsties generades per ordinador, l’espectador té dues opcions: 1) exclamar “Això no té cap sentit!”, aixecar-se de la butaca i marxar; o 2) pensar “Això no té cap sentit! Més val que deixi de prendre’m la pel·li seriosament” i continuar veient el film com la disbauxa excessiva que és i que, ben mirat, des del principi deixa clar que vol ser, sense aspirar a gaire més.
Kong: la isla Calavera anuncia el seu tarannà cridaner, una mica poca-solta i altament inversemblant des de la seqüència precrèdits: un pilot nord-americà i un de japonès de la Segona Guerra Mundial cauen abatuts a la mateixa illa i, quan sembla que estan a punt de matar-se, patapam, apareix un goril·la gegant que gairebé no hi cap a la pantalla que els deixa glaçats. Tot força over the top, que diuen en anglès quan alguna obra abraça sense vergonya la desmesura.
Després d’aquesta divertida arrencada tan de còmic, el film sembla que es prengui la molèstia d’arrencar construint un relat aventurer amb solidesa... Es diria cinema clàssic i tot. Almenys fins que l’expedició que viatja a l’illa Calavera a la recerca de misterioses troballes científiques topa de nou amb Kong. Llavors, després d’una seqüència d’acció espectacular on el monstre espanta i destrueix a plantofades helicòpters com si fossin mosques, la trama embogeix i converteix la resta d’aquest blockbuster en un tot s’hi val per gaudir amb somriure infantil i poc esperit crític.
Símptomes contemporanis
Kong: la isla Calavera és una nova variació del mite King Kong, el clàssic de Merian C. Cooper y Ernest B. Schoedsack, sí. Però també passa per la Thermomix altres referents il·lustres cinematogràfics: El món perdut: Jurassic Park, Apocalypse now i el gènere de monstres japonesos (kaiju-eiga)... Com que el cinema nord-americà, i Hollywood en particular, viu una època, no ja de creació, sinó d’interpretació del seu passat (i aquí hi entren tant Tarantino, com La La Land, com tots el reboots i remakes que vulguem citar), la clau d’aquesta pel·lícula no és quin tant per cent d’originalitat aporta: la gràcia és la seva efectivitat. I, en aquest sentit, Kong: la isla Calavera és tan eficaç com tot el cinema d’aventures lúdic, trepidant i rialler (El temible burleta, la saga Indiana Jones, La mòmia....) que més que en l’Odissea d’Homer s’inspira en els jocs infantils que ens inventàvem a l’hora pati. Com que tot era possible, tot acabava semblant més gènere fantàstic que gènere d’aventures (que no són excloents, ull). Així era ja King Kong el 1933. I així continua sent Kong: la isla Calavera el 2017.
