Júlia Ist

90 MIN. Espanya (2017)

Júlia Ist

Direcció: Elena Martín

Guió: Maria Castellvi, E. Martín, Marta Cruañas i Pol Rebaque

Amb: Elena Martín, Oriol Puig, Laura Weissmahr i Jakob Daprile

Crítica de cinema
Joan Pons

'Júlia Ist', petites angoixes del Primer Món

Tot i ser una pel·lícula irritant per a molts espectadors que l’entenien com el paradigma de la indolència hipster, Frances Ha de Noah Baumbach era alguna cosa més que un embolcall modernet: era la Polaroid d’un moment clau en l’existència d’una noia urbanita de vint-i-tants que no sabia ben bé quin camí professional triar després dels estudis superiors, quan la vida ja deixava de ser un joc i es convertia en una carrera de veritat. Júlia Ist, potser perquè des del títol convida en certa manera a establir correspondències, és com Frances Ha, però un any o dos abans. És a dir: és la instantània d’una jove urbanita en el seu any de beca Erasmus just abans d’acabar l’etapa d’estudiant.

Les dues pel·lícules comparteixen força trets de compatibilitat de caràcters: desorientació femenina en els últims compassos de la formació de la personalitat adulta, personatges amb fam d’experiències i/o coneixements, decisions transcendentals que un dia semblen preses amb inseguretat i l’endemà amb convicció, exploració de nous entorns socials-professionals combinada amb parèntesis de soledat i introspecció... Una era una aspirant a ballarina a Nova York i l’altra és una estudiant d’arquitectura de Barcelona acabant el cicle formatiu a Berlín; però totes dues viuen aquests ritus de pas pràcticament consecutius des de l’estranyesa. Que incomprensible, incòmoda i feixuga és la vida adulta, tu.

A diferència de Frances Ha, però, a Júlia Ist li falta un xic d’alegria de viure. Justeja de joia. Comprenem que la directora Elena Martín parla des de l’experiència personal i que no tots els episodis d’iniciació han de ser forçosament feliços. Entenem que el seu film rebutja el clixé de la vida Erasmus com una disbauxa cosmopolita per revelar que també existeix un altre tipus d’estudiants que sí que es prenen seriosament aquestes estades a l’estranger. Assumim que el to estilístic triat expressament per a Júlia Ist és el d’un fresc impressionista de colors freds. Però aquest monocromatisme acaba pesant massa en el resultat final: el compendi de vinyetes agredolces acaba donant la raó més al primer gust d’aquest adjectiu compost. I això resta volada a la pel·lícula també en termes creatius. A Les amigues de l’Àgata, un film amb moltes similituds estètico-narratives amb Júlia Ist on també sortia fent d’actriu Elena Martín, hi havia tessel·les aparentment intranscendents, absurdes o còmiques que enriquien el mosaic. Aquí tot sembla explicat amb les celles arrufades. I, al final, els problemes de què parla no deixen de ser petites angoixes dels habitants de classe mitjana del Primer Món.