It

135 MIN. Estats Units (2017)

It

Direcció: Andy Muschietti

Guió: Chase Palmer, Cary Fukunaga i Gary Dauberman

Amb: Jaeden Lieberher, Sophia Lillis, Jeremy Ray Taylor i Bill Skarsgard

Crítica de cinema
Gerard Casau

'It', un Stephen King tractat amb cura

It ocupa un lloc especial en la trajectòria de Stephen King. Publicada el 1986, amb l'autor acostant-se a la quarantena i en plena batalla contra les addiccions, la novel·la és una bèstia admirable i alhora autoindulgent: 1.200 pàgines d'immersió en la història de set amics que han d'enfrontar-se a un monstre innominable, amb la capacitat de prendre la forma dels seus pitjors temors, primer quan són nens i més tard ja com a adults.

Per a King, les pors infantils no se superen, sinó que ens acompanyen a la maduresa en un estat de pseudoletargia traumàtica que acabarà esclatant espectacularment. Però, a més, It també vol ser un retrat dels mals soterrats a les comunitats nord-americanes als anys cinquanta, i de la depressió individual en els anys de Reagan. El llibre cita William Carlos Williams i Springsteen, i les descripcions més gruixudes conviuen amb passatges d'horror lliure i pensaments màgics que transgredeixen el tabú, ja siguin les terribles morts de nens petits o una orgia infantil que consuma els vincles entre els protagonistes.

L'infern de la infància


Tenint en compte la suma d'elements de què fa gala It, una adaptació com la que ha dirigit Andy Muschietti (que agafa el relleu a la minisèrie de 1990, amb el carismàtic Tim Curry com a pallasso Pennywise, l'encarnació més recurrent del monstre) realitza forçosament aquella feina d'edició que rebutjava el material original, endreçant i descartant idees. En aquest sentit, una de les decisions més significatives és la de limitar les dues hores i quart de metratge a la infància dels personatges, traslladada a finals dels vuitanta, una època amb la qual l'espectador actual es relaciona (i idealitza) fàcilment. Beneficiada per l'esplèndida energia del jove repartiment, la pel·lícula associa el perill i els calfreds a una excitació aventurera, i també revela les violències (sobrenaturals o no) que sacsegen la infantesa: els pocs adults que intervenen en l'acció tenen un caràcter repressor i agressiu, i són un recordatori de la impossibilitat de la innocència.

It té tanta cura de donar sentit a tot allò que s'escapa de l'esgarrifança que estaríem temptats d'afirmar que funcionaria perfectament sense les escenes terrorífiques; per moments, recorda un dels treballs no fantàstics de King: la iniciàtica Compta amb mi. Però no s'ha de menystenir l'esforç de Muschietti per visualitzar la ferocitat de les pàgines del llibre, escapçada en la versió televisiva. I si bé el director maltracta la posada en escena a base d'ensurts superficials, també aconsegueix moments de malson delirant, com ara l'aparició de Pennywise en una projecció de diapositives, o l'obertura del rostre del clown en una boca esmolada i abismal.