CRÍTICA DE CINEMA
GERARD CASAU

Independence Day: Contraataque

Independence Day: Contraataque / ‘INDEPENDENCE DAY: CONTRAATAQUE’ / FOX Zoom

2,5* Direcció: Roland Emmerich Guió: R. Emmerich, D. Devlin, N. Wright, J. A. Woods, J. Vanderbilt. 121 min. EUA (2016). Amb Liam Hemsworth, Jeff Goldblum, Bill Pullman

Encara que un no fos devot de Star Wars, era molt difícil anar a veure El despertar de la força i no encomanar-se de l’ambient elèctric que es creava a la sala quan el públic es retrobava amb Han Solo i Chewbacca. Era una resposta emocional que traspassava centenars de capes de cinisme i marxandatge desmesurat per reconnectar amb l’impacte empíric que la saga ha tingut en la cultura popular. Difícilment es viurà això en les projeccions d’ Independence Day: Contraataque, en què se’ns pretén vendre una nostàlgia que, segurament, només existeix en la calculadora dels executius de la Fox. Dit d’una altra manera: la missió del primer Independence Day no era construir una mitologia sòlida, sinó ser un blockbuster estiuenc. L’únic plus de significat que li ha donat el temps és haver profetitzat sense voler-ho la destrucció d’edificis icònics que, poc després, els atacs de l’11-S farien realitat. Per això donar-li continuïtat vint anys després podria tenir sentit si Roland Emmerich s’hagués centrat a descriure l’evolució d’aquest món alternatiu, on l’atac alienígena deixava un paisatge harmoniós. Però el film no triga a liquidar aquest context i es planta en un escenari bessó al de la primera part, que només serveix per constatar una cosa: si Independence Day va marcar un nou sostre pel que fa a l’espectacularitat dels efectes especials, la simfonia de destrucció de la seqüela no té la mateixa força, potser perquè ja hem vist esclatar massa coses a dins i a fora de la pantalla.