Incerta glòria

116 MIN. Espanya (2017)

Incerta glòria

Direcció: Agustí Villaronga

Guió: Coral Cruz i Agustí Villaronga

Amb: Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla i Bruna Cusí

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

Incerta glòria

Fa tants anys que esperàvem aquesta pel·lícula. En teníem tantes ganes i alhora ens feia tanta por. Per als que professem devoció per 'Incerta glòria' des de fa dècades, el trasllat al cinema de la novel·la de Joan Sales era una manera de corroborar-ne la pertinença a l'imaginari popular català, però a risc que perdés aquella aura d'obra especial que li reconeixem els seus lectors. A més, no es tracta d'una adaptació fàcil, com va quedar palès en la versió teatral d'Àlex Rigola estrenada el 2015.

Davant de tal repte, Agustí Villaronga s'ha decantat per la millor opció. Ha evitat els perills de l'adaptació massa fidel, aquella que potser genera una minisèrie d'insulsa qualitat acadèmica però rarament una gran pel·lícula. I ha portat la novel·la al seu territori a partir d'una redistribució dels protagonismes del llibre. A la 'Incerta glòria' cinematogràfica, la Carlana esdevé el centre del drama, mentre que el Cruells desapareix del mapa.

Per al cineasta mallorquí, la Guerra Civil no és més que un marc per fer emergir els instints més primaris i el vessant monstruós de la naturalesa humana. Perquè a Villaronga no li importen les tribulacions polítiques dels tres universitaris de Barcelona, el Lluís, el Juli i la Trini, que protagonitzen el llibre de Sales. I prefereix, sobretot en el cas dels dos personatges masculins, revelar-ne el vessant més fosc a través d'una espiral de deshumanització que té com a motor l'aràcnida Carlana. Amb prou feines queda rastre a la 'Incerta glòria' cinematogràfica de les pulsions juvenils idealitzades i de la inquietud religiosa que omplen el text literari. Al cineasta li interessen tan poc les passions positives dels dos homes que les escenes en què el Soleràs deixa anar el seu romanticisme resulten poc creïbles, i a les seves reflexions al voltant de l'obscè i el macabre els falta cos filosòfic. Resulten molt més emotives, en canvi, les seqüències en què no intervenen les paraules, com el retrobament al metro entre el Juli i la Trini.

Si pel camí de l'adaptació hem perdut Dostoievski i Bernanos, a canvi guanyem un dels grans personatges femenins de la història del cinema català, la Carlana. És aquesta jove viuda rural qui s'erigeix com la gran protagonista del film, molt per sobre dels seus dos pretendents masculins. Interpretada per una Núria Prims que acapararà tots els premis de la temporada, la Carlana encarna la dona que se'n surt de la misèria humana i econòmica a força de valentia, capacitat d'adaptació i agudesa mental. En la relectura de Villaronga, és aquesta supervivent sense vel·leïtats filosòfiques qui es mereix tota la (incerta) glòria.