Ice age: El gran cataclisme

94 MIN. Estats Units (2016)

Ice age: El gran cataclisme

Direcció: Mike Thurmeier, Galen T. Chu

Guió: Michael Berg, Aubrey Solomon, Michael J. Wilson

Amb: Animació

CRÍTICA DE CINEMA
TONI VALL

Ice Age: El gran cataclisme

És curiós el fenomen Ice Age. Es tracta d’una fórmula basada en la repetició compulsiva, a fer sobreviure en bucle un grup d’animals prehistòrics sotmesos als capricis de la naturalesa, sotmesa al seu torn a l’arbitrarietat d’un rosegador inconscient i la seva avellana que per tot arreu es fica. Els fanàtics d’aquella mítica sèrie de dibuixos anomenada Los autos locos és fàcil que hi trobem simpàtiques concomitàncies. No importa gaire la trama, de fet no és que estigui gaire treballada, del que es tracta és d’arribar a la línia de meta una vegada més sans i estalvis.

En aquesta ocasió és la imminència d’un meteorit devastador el que fa perillar el futur de la Terra. Com si d’un Melancolia a petitíssima escala es tractés, els animals veuen trontollar el seu amor, la seva estabilitat i els seus nervis. Esclar que aquí la fórmula no és injectar excessiva profunditat als personatges, sinó anar tirant amb un parell de situacions dramàtiques i sis o set espurnes de comicitat ben trobades. Ja n’hi ha prou amb això i té el seu valor que així sigui: qualsevol temptativa d’aproximar-se al grau de calat de Pixar no costa endevinar que estaria destinada a fracassar. Com si d’uns professionals de l’aventura es tractés –tipus Howard Hawks- els personatges d’Ice Age sobreviuen una vegada i una altra, esquiven el fatalisme amb solvència i desitgen ser feliços d’una vegada. Missió impossible, sembla.