No han passat ni tres mesos des de l'estrena de la sublim Sunset song i ja tenim la fortuna de retrobar-nos amb el talent desbordant del britànic Terence Davies, que a Història de una pasión no només reconfigura en clau poètica les regles del biopic en la seva aproximació a la vida i mort d'Emily Dickinson, sinó que també elabora el seu film més confessional, tant a nivell personal com artístic. Al llarg dels anys, en entrevistes, Davies ha parlat de manera força crua sobre el seu celibat i sobre la inviabilitat de l'amor. En aquest sentit, la figura de Dickinson esdevé un reflex del turment interior del cineasta, canalitzat en un drama que té l'espessor emocional i filosòfica del cinema d'Ingmar Bergman.
D'altra banda, en un dels nombrosos moments de clarividència del film –construïts sobre diàlegs epigramàtics i mordaços–, Dickinson s'enfronta a un editor que ha gosat canviar una coma d'un dels seus textos: "La claredat és una cosa, l'obvietat una altra", etziba la poeta. Una sentència que caracteritza tota l'obra del cineasta britànic, un especialista a dotar de riquesa i sofisticació expressiva les situacions més aparentment elementals. Així, en mans de Davies, la lluita de Dickinson contra el fonamentalisme religiós i masclista del seu temps, així com el seu enclaustrament a la casa familiar d'Amhearst, es converteixen en els sòlids fonaments d'una estremidora meditació sobre el preu de la rebel·lió, el misteri de la creació artística, la finitud de la vida i el somni de l'eternitat.
