CINEMA
JOAN PONS

High-rise

(4*) Direcció: Ben Wheatley. Guió: Amy Jump (novel·la: J.G. Ballard). 118 minuts. Regne Unit (2015). Amb Tom Hiddleston, Sienna Miller, Jeremy Irons, Luke Evans

High-rise Zoom

L’estrès de les estructures. Aquest concepte habitual entre enginyers i arquitectes fa referència, entre altres coses, a les proves de resistència a què se sotmet una construcció per veure fins a quin punt aguanta les sacsejades i contingències produïdes per forces internes o externes. Però, tranquils, no patiu, que aquest paràgraf introductori no anirà a parar cap a un article tècnic mal copiat d’un llibre de text universitari, que això de l’estrès de les estructures està abocat una mica pel broc gros (si hi ha algun professional llegint, ja se’n deu haver adonat). Però és molt útil per explicar de què va i com és High-rise.

Si es pren un gratacels com una al·legoria del sistema d’ordre social, amb els poderosos als pisos superiors i els desafavorits a les plantes baixes, també podem aplicar aquest test sobre l’estrès de les estructures. La jerarquia de castes socials es materialitza a High-rise com un bloc de formigó severament compartimentat; com un edifici massa rígid que, precisament per manca de flexibilitat, trontolla i s’esquerda quan es veu sotmès a qualsevol petit sisme. Se’n va la llum un dia i l’antic règim perd terreny davant la revolució. Passen dos dies, i els seus inquilins ja estan més a prop de la barbàrie que de la civilització. L’edifici social, doncs, estava mal concebut i construït.

Quan l’ascensor social no funciona

Tot aquest conte moral (potser amoral) sobre com el podriment es va escampant dins d’un ecosistema tancat el va imaginar l’escriptor J.G. Ballard el 1975 al llibre High-rise. L’adaptació que en fa Ben Wheatley està força farcida de suggeriments, alguns més subtils que d’altres, però.

L’embolcall visual, durant bona part del film, és espatarrant: recorda la distopia ultraviolenta i pop de La taronja mecànica de Kubrick, les vinyetes de classe mitjana ensalvatgida de Weekend de Godard, els paisatges cerebrals de Peter Greenaway i els malsons sci-fi de Terry Gilliam. Però, a mesura que l’atmosfera de la pel·lícula (perquè, més que de trama, aquest film tira d’estats d’ànim) va embogint, els vímets d’aquesta obra també pateixen cert estrès. Passadissos plens a vessar d’escombraries, mobiliari fet xixines, cossos desencaixats... La pel·lícula també va perdent les bones formes a mesura que s’endinsa en el remolí de decadència del text.

L’últim tram de High-rise, en aquest sentit, és un totum revolutum d’iconografia del caos que, probablement, David Cronenberg (el cineasta que fins ara ha adaptat millor Ballard, a Crash, perquè els seus imaginaris ja estaven en sintonia) s’hauria estalviat. Però Ben Wheatley, una de les gran esperances del cinema britànic actual, prefereix tirar pel dret.