Adoptant el rigor formal i la precisió narrativa dels germans Dardenne, productors de la pel·lícula, Mohamed Ben Attia proposa en la seva opera prima, Hedi, una història íntima sobre la transformació emocional d'un noi on ressona la convulsió del Tunis post Primavera Àrab. Amb només tres plans que mostren el Hedi, el protagonista (interpretat amb un laconisme colpidor per Majd Mastoura), fent-se el nus de la corbata, Ben Attia ens avisa ja en els primers compassos del film de l'opressió que pateix el jove, a punt de casar-se amb una noia en un matrimoni concertat per les famílies dels nuvis. És en aquest punt d'inflexió vital quan fa acte de presència la crisi del personatge, atrapat entre els rostres del passat, encarnats en la seva promesa i en la seva mare, una dona tradicional que imposa els seus desitjos, i l'atractiu mirall d'un possible futur, personificat en una ballarina d'un hotel de la costa, una mica més gran que ell, on el Hedi recala per motius de feina.
Amb un peu en el passat i un altre en el desconcert, en el món tancat de la família i en el goig sensual però inhòspit de la modernitat, el protagonista haurà d'escollir entre un d'aquests dos escenaris, que resumeixen la polarització d'un país encara paralitzat per les revoltes polítiques, i que Ben Attia enllaça amb molta subtilesa amb l'ofec emocional del Hedi. La resolució del relat, tot i que previsible, ofereix una estampa desoladora: un home perdut enmig del no-res; i la seva vida, en el pitjor dels llimbs.
