Hasta el último hombre

139 MIN. Estats Units (2016)

Hasta el último hombre

Direcció: Mel Gibson

Guió: Mel Gibson

Amb: Andrew Garfield, Sam Worthington, Luke Bracey, Hugo Weaving i Vince Vaughn

Crítica de cinema
Manu Yáñez

Hasta el último hombre

Des de Braveheart fins a Apocalypto, la coherent trajectòria com a director de Mel Gibson ha donat a llum una col·lecció d'hereus de Jesucrist: figures masculines destinades a una certa transcendència gràcies a la fortalesa de les seves creences i a una extraordinària resistència al dolor. Així, el patiment esdevé un camí cap a la il·luminació; la crueltat, un pilar de l'experiència humana. Un discurs que torna a quallar, de manera sagnant, a Hasta el último hombre, un biopic de Desmond T. Doss (convincent Andrew Garfield), un devot de l'Església Adventista del Setè Dia que va portar fins a les últimes conseqüències la seva negativa a dur armes en plena batalla d'Okinawa, a la Segona Guerra Mundial. Convertit en metge de guerra, Doss va salvar la vida de 75 camarades fent sevir únicament la seva força física i d'esperit, una fita que el va convertir en el primer objector de consciència a rebre la Medalla d'Honor de mans del president Harry S. Truman.

Dividida en tres parts clarament diferenciades, Hasta el último hombre sorprèn per la blancor del seu inici, en què Gibson sembla decantar-se per una visió amable dels valors cristians sostinguda per un romanticisme de tons pastel. L'aura nostàlgica i la desarmant ingenuïtat del protagonista condueixen la pel·lícula cap a l'imaginari d'un altre temps: un classicisme melós que Gibson fa vibrar gràcies a una aposta gairebé radical per un to naïf, a la manera de Frank Capra. Tanmateix, aquest periple per la noblesa de tipus pacifista serà només l'antesala de la veritable essència del film: el cruent viatge al cor de la guerra. En la tercera part, després de jugar amb la comèdia d'entrenament militar (a mig camí entre La jaqueta metàl·lica i El sargent de ferro), la pel·lícula submergeix l'espectador, durant gairebé una hora, en el fragor de la batalla, acumulant cossos en flames, membres trinxats, vísceres escampades, homes devorats per les rates: un desafiament directe als límits establerts per l'obertura de Salveu el soldat Ryan.

I un es pregunta, ¿a què respon aquest festival gore? La proposta té un primer efecte sensorial: una excitació adrenalínica que esdevé malestar quan l'horror sembla prolongar-se eternament. Després, emergeix la substància ideològica: el que intuíem com un manifest pacifista revela un rerefons marcadament militarista, en què Gibson articula una eixordadora celebració de l'heroisme bèl·lic. La rotunditat èpica amb què el director de La passió de Crist filma l'heroi banyat en la sang de la victòria evidencia que, per a Gibson, la guerra és l'escenari idoni per al triomf de la voluntat humana.