Ho confesso, de petit sempre anava amb el dolent de la pel·lícula. Per això em vaig acostar al projecte de Gru, el meu dolent preferit amb curiositat i interès. Una història en què el protagonisme el copava un (pseudo)geni maquiavèl·lic: això és el que hauria volgut veure quan era petit! Però el film em va causar una lleugera decepció: malgrat la seva caracterització de malvat comme il faut -calb, nas punxegut, foscor en la vestimenta- i el seu arsenal d'enginys per robar joies, el Gru patia una falta de carisma alarmant. Aquest fet va quedar confirmat en la seqüela, on el punt focal de les imatges es desplaçava cap als gags que provocaven en segon pla els Mínions, una legió d'esbirros groguencs que han merescut el seu propi spin-off (i tota una línia de marxandatge).
La tercera entrega de la franquícia (en vindran més, segurament) exagera aquest desequilibri dispersant el relat, de manera que cada personatge tingui la seva trama, i convidant més gent a la festa. D'una banda, el germà bessó i antitèticament joiós del Gru; de l'altra, Baltazhar Bratt, un actor infantil que ha crescut creient-se el seu personatge de marrec destructor: el somni (nostàlgic) dels vuitanta provoca monstres. És a través d'aquest antagonista que trobem els detalls visuals (i sonors, ja que carrega amb ell una banda sonora ad hoc) més interessants del film, demostrant que la saga de Gru segueix trobant maneres d'allargar-se indefinidament, distraient-nos del fet que encara no ha sabut resoldre el seu problema central.
