CRÍTICA DE CINEMA
EULÀLIA IGLESIAS

Grandes familias

Grandes familias / ‘GRANDES FAMILIAS’ / VÉRTICE CINE Zoom

2,5* Direcció: Jean-Paul Rappeneau. Guió: J.P. Rappeneau, Philippe Le Guay, Julien Rappeneau. 113 min. França (2015). Amb Mathieu Amalric, Guillaume de Tonquédec, Nicole Garcia, Gilles Lellouche, André Dussollier, Karin Viard, Marine Vacth

Cineasta poc prolífic, Jean-Paul Rappeneau firma amb Grandes familias el seu vuitè llargmetratge en cinquanta anys de carrera. El director de Cyrano de Bergerac torna amb una comèdia d’embolics sofisticada que bascula entre certa vocació clàssica i una pulsió rància compartida amb altres títols del cinema francès recent.

En Jérôme és el fill d’una típica família burgesa ara instal·lat professionalment i sentimentalment a la Xina que retorna al poble on va créixer per solucionar un problema amb l’herència del pare. El casalot familiar esdevé el centre d’una disputa on també intervenen l’Ajuntament, la segona família mig oculta del patriarca i l’amic de la infantesa agent immobiliari... El que havia de ser una visita puntual es perllonga de forma indefinida perquè, a ritme de vodevil, en Jérôme reconnecta amb una part del seu passat que desconeixia i de passada s’enamora d’una noia.

Lluny d’altres títols que, com L’hora d’estiu d’Olivier Assayas, ofereixen sensibles immersions en el tema del llegat i la memòria familiar, Grandes familias es conforma a fer funcionar els mecanismes de la comèdia d’embolics a partir d’una defensa tènue del triomf de l’amor per sobre de les convencions socials. El film no s’escapa, tanmateix, de certs prejudicis arcaics: ningú qüestiona la figura del patriarca amb doble vida, al poble tothom sembla perdre el cul per la família rica que va marxar fa temps i el retorn a les arrels del protagonista sembla passar per una visió de l’amor amb rerefons xovinista.