CRÍTICA DE CINEMA
GERARD CASAU

Expediente Warren: El caso Enfield

Fenòmens paranormals

Expediente Warren:  El caso Enfield / ‘EXPEDIENTE WARREN: EL CASO ENFIELD’ / WARNER Zoom

3,5* Direcció: James Wan Guió: Chad Hayes, Carey W. Hayes, James Wan, David Leslie Johnson. 133 minuts. EUA (2016). Amb Patrick Wilson, Vera Farmiga, Frances O’Connor

Un dels primers ensurts d’ Expediente Warren: el caso Enfield implica una nena que està veient per televisió la sèrie humorística The Goodies, i un esperit malèfic que canvia insistentment de canal fins a sintonitzar el discurs en què Margaret Thatcher s’enorgulleix de ser considerada la Dama de Ferro. La guitza catòdica té com a finalitat anar definint la presència sobrenatural que domina el film, però, a més, també crea una associació magnètica entre les forces diabòliques i les polítiques de dretes. No seria gens estrany que James Wan i els seus guionistes haguessin volgut llançar aquest dard ideològic per equilibrar el rerefons conservador del material: al cap i a la fi, les dues pel·lícules d’ Expediente Warren s’inspiren en fenòmens estranys investigats per Ed i Lorraine Warren, parapsicòlegs de fama mundial i cristians fervorosos, que col·laboren estretament amb l’Església.

Tot i aquesta càrrega, que acostaria Expediente Warren: el caso Enfield a un terreny pròxim al de L’exorcista, Wan declina agreujar el to, mantenint en tot moment el caràcter lúdic habitual en el seu cinema, en què l’horror és vist com una fita desitjable. Per al cineasta, l’angoixa i l’esglai són proves tangibles d’una feina ben feta, com ho és el riure per a un autor de comèdies. I és que James Wan és un creient. No necessàriament en Déu; ni tan sols en les habilitats sensitives dels Warren. Per damunt de tot, el director d’Insidious creu en el fantàstic, i abraça qualsevol oportunitat de desplegar la iconografia creepy que dóna sentit a la seva filmografia.

Terror i classe treballadora

Tot i la seva arrel verídica, exposada en els crèdits finals, al film no hi ha lloc per a l’ambigüitat ni per a les suspicàcies que envolten qualsevol investigació d’un fet suposadament sobrenatural. Tampoc importa que, en realitat, els Warren tinguessin una participació anecdòtica a Enfield. La connexió li permet provar-se en un escenari exòtic per a ell, traslladant l’embruix a un domicili de protecció oficial londinenc (com ja succeïa a la primera part, el terror afecta la classe treballadora); un espai angost del qual Wan esprem cada racó. En aquesta seqüela, el director també es permet més llibertat a l’hora de visualitzar la por, que pot adoptar la forma d’un vell fantasmagòric, d’un retorçat personatge de conte infantil o d’una monja blasfema que recorda els vampirs de Salem’s lot i Nosferatu. Bonica manera de donar continuïtat a un rostre pàl·lid i d’ullals esmolats que habita els nostres malsons des dels orígens del cinema.