Elvis & Nixon

86 MIN. Estats Units (2016)

Elvis & Nixon

Direcció: Liza Johnson

Guió: Joey Sagal, Hanala Sagal i Cary Elwes

Amb: Michael Shannon, Kevin Spacey, Evan Peters i Ashley Benson

Crítica de cinema
JOAN PONS
Barcelona

Elvis & Nixon

Un dels tics més molestos del gènere biopic és l’obsessió per la semblança entre l’actor i el personatge real a qui interpreta. Com si fos un concurs d’imitadors. Enguany, diversos biopics musicals han posat tots els ous a la cistella “són com dues gotes d’aigua”: Don Cheadle és pastat a Miles Davis a Miles ahead, Ethan Hawke és el doble de Chet Baker a Born to be blue i Tom Hiddleston és la reencarnació de Hank Williams a I saw the light. Ah, molt bé. Però, a part de l’encert de càsting i / o caracterització, les pel·lis, què? Doncs les pel·lis, pse.

Per sort, no és pot dir que Elvis & Nixon, que tampoc és ben bé un biopic, caigui en aquest parany. Michael Shannon no s’assembla gens a Elvis Presley. I tant és. Ell és la representació d’Elvis en una època en què ja no hi tocava gaire. És per això que el rostre de turment interior perenne de Shannon escau tan bé al personatge en aquesta tessitura: el 1970, Elvis creia que si es reunia amb Nixon el podria arribar a convèncer sobre com acabar amb les drogues, el hippisme i, en general, les “perilloses” expressions contraculturals de l’època. El que va succeir en aquesta trobada tan tronada al despatx oval és pura imaginació (només hi ha arxiu fotogràfic posterior). No cal que el film sigui fidel a la realitat. És una fantasia força entretinguda sobre dues celebritats americanes que havien deixat d’entendre el món que els envoltava.