Dunkerque

107 MIN. Estats Units (2017)

Dunkerque

Direcció: Christopher Nolan

Guió: Christopher Nolan

Amb: Fionn Whitehead, Tom Hardy, Mark Rylance, Kenneth Branagh, Harry Styles, Jack Lowden, Aneurin Barnard, Cillian Murphy

Crítica de cinema
JOAN PONS

'Dunkerque', una experiència sensorial

La millor pel·lícula de Christopher Nolan

Ostres, com sona Dunkerque, tu! Des de la platea gairebé tenim tanta por que torni a aparèixer al cel un altre Stuka i caigui una altra bomba com el soldats del bàndol aliat que van ser acorralats per l’exercit nazi i van quedar encallats el 1940 a les platges d’aquesta localitat del nord de França. Només amb el que ens entra per les orelles, aquest film bèl·lic ja és una experiència sensorial de primeríssima categoria; a aquesta impressió, per descomptat, hi contribueix l’omnipresent banda sonora de Hans Zimmer (col·laborador habitual de Christopher Nolan), tota l’estona transmetent la calma tensa, el neguit i l’angoixa d’aquests soldats palplantats a la costa del mar del Nord.

Després, òbviament, que per això estem parlant de cinema i no d’una ficció radiofònica, hi ha les imatges de Dunkerque. En sintonia amb l’impacte auditiu, Christopher Nolan també aposta per una posada en escena de forta voluntat sensorial. De fet, descuida voluntàriament (i directament des del guió) la narració, almenys en un sentit clàssic. No entra en els seus plans recrear l’operació Dinamo (l’evacuació amb petits vaixells de pesca de les tropes britàniques, franceses i belgues organitzada per la Royal Navy) amb el didactisme d’un documental històric. A Dunkerque hi ha tres línies temporals, puntualment entrecreuades, i cadascuna té el seu propi tempo d’acció. Una decisió estructural complexa que, al cap i a la fi, no és tan important seguir fil per randa. És més important entendre tot el que representa icònicament, tot el que batega emocionalment i tot el que implica dramàticament la imatge d’un fila de soldats esperant en un embarcador, d’un vaixell trabucat a la platja amb la marea baixa, d’una columna de fum a l’horitzó...

Nolan no és Spielberg

Tot i que les comparacions amb Salvar el soldat Ryan de Steven Spielberg siguin del tot pertinents, hi ha una sèrie de decisions de posada en escena, fins i tot morals, que desequilibren la balança a favor de Nolan. Aquells mítics primers vint minuts del film de Spielberg podien ser acusats d’espectacularització de la guerra, de truculència gratuïta, de cert sensacionalisme del dolor i la mort. A Dunkerque hi ha molta cura perquè això no passi. És preferible, dins dels plantejaments més o menys impressionistes del film, veure un forat fet per les bales, un peu d’un cadàver en lloc del cadàver sencer, o una mà que va alentint els moviments dins d’un vaixell que s’enfonsa, que no la imatge explícita que aquests plànols insinuen. Punt per a Nolan, doncs. I un altre punt extra per fer una pel·lícula “important” de Hollywood de només 107 minuts en aquesta època en què baixar de dues hores sembla que suposi abaratir les ambicions.