CRÍTIQUES DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

Dos buenos tipos

Humor cuinat a foc lent

Dos buenos tipos / DOS BUENOS TIPOS / TRIPICTURES Zoom

4* Direcció: Shane Black. Guió: Shane Black, Anthony Bagarozzi. 116 minuts. EUA (2016). Amb Ryan Gosling, Russell Crowe, Matt Bomer, Kim Basinger, Yvonne Zima, Keith David, Margaret Qualley

Quan es va anunciar que Shane Black, autor del film de culte Kiss kiss, bang bang, preparava una nova buddy movie ambientada al Los Angeles de finals dels 70, a molts se’ls va fer la boca aigua imaginant una apoteòsica celebració cinèfila postmoderna farcida de cites i picades d’ull als amants del gènere policíac. Per sort, Dos buenos tipos és alguna cosa més que una llaminadura per a connaisseurs. Val a dir que els protagonistes del film es comporten com personatges de pel·lícula: no haurien desentonat en aquella tomba del cinema negre clàssic titulada El llarg adéu de Robert Altman, mentre que les batalles d’enginy dialogades les podrien haver escrit Quentin Tarantino o els germans Coen. No obstant això, Dos buenos tipos no funciona com la típica comèdia d’acció que va a la caça de riures automàtics, sinó que prefereix articular el seu humor esbojarrat -hereu de Blake Edwards- a partir del modelatge, a foc lent, de les personalitats del duet protagonista.

Quin parell!

D’una banda, Russell Crowe esprem amb habilitat la dialèctica de la brutalitat aparent i la sensibilitat interior: ens permet imaginar com podria haver acabat el seu personatge de L.A. Confidential si la sort li hagués girat l’esquena i una màquina del temps l’hagués transportat a una Amèrica sense glamur. Per la seva banda, Ryan Gosling es converteix en la inesperada font humorística del film gràcies a la seva encarnació d’un rastrejador amb poc olfacte: un pare vidu que es debat entre un improbable heroisme i una realitat marcada pel ridícul i la covardia. Fent gala d’una gran química, Crowe i Gosling fan pensar inevitablement en una revisió, des dels marges de la legalitat, dels protagonistes de la saga d’ Arma letal, de la qual Black va ser el guionista/ideòleg.

A Dos buenos tipos també hi trobem un retrat desenfadat del circ sociopolític d’una era fascinant: una Amèrica embruixada per l’agonia del somni hippie, els fantasmes de Nixon i els embrions del neocapitalisme, gairebé una versió festiva de l’adaptació que va fer Paul Thomas Anderson del Vici inherent de Thomas Pynchon. En el retrat històric, Dos buenos tipos flirteja amb la sàtira més caricaturesca, però no cau en el pou del cinisme gràcies a la peculiar aura d’humanitat que Black imprimeix al conjunt. Evitant un rígid moralisme, però alhora marcant uns límits ètics a partir de la figura de la filla del personatge de Gosling, la pel·lícula permet que els personatges es moguin amb llibertat per un clarobscur americà marcat per les responsabilitats paternes i les addiccions alcohòliques.