La presència poderosa, plena de llum, de Sonia Braga presideix Doña Clara. El segon llargmetratge del crític passat a cineasta Kleber Mendonça Filho (l’anterior, el molt recomanable Sonidos de barrio, el va estrenar Filmin) atorga tot el protagonisme a una figura encara insòlita en el cinema contemporani: una dona al voltant de la seixantena que esdevé l’heroïna d’una història de resistència. Doña Clara viu sola en el seu apartament a primera línia de mar a Recife. La resta d’inquilins han anat abandonant els pisos o els han venut a una immobiliària, propietària única ara de tot el bloc. L’edifici és antic i no gaire alt. Un de nou suposaria molt més negoci, així que l’agència pretén enderrocar-lo. Però la Clara no vol marxar. Aquí van créixer els seus fills, aquí va compartir l’amor amb la seva parella, aquí va superar el càncer de mama que li ha deixat una cicatriu al pit, aquí guarda l’esplèndida col·lecció de discos que ha anat acumulant al llarg de la seva carrera com a crítica musical. Amb el suport de família i amics es disposa a plantar cara a l’hostilitat dels especuladors.
Molt més que una gran actriu, la protagonista de Dancin’ days, aquell culebró que va revolucionar la televisió catalana fa més de tres dècades, esdevé una figura emblemàtica en el film. En certa manera, encarna tota una manera d’entendre la vida al Brasil. La pel·lícula arrenca amb una festa durant els anys de joventut de la protagonista on s’exalta, a través d’una tia seva, l’alliberament sexual, la resistència política a la dictadura i el feminisme. Aquest és el llegat que recull la protagonista. La Clara recomana, escolta i escriu sobre un patrimoni musical brasileny que va de Maria Bethânia a Heitor Villa-lobos. La seva sexualitat segueix ben viva. I el seu dia a dia està agombolat pel so de les ones... Mendonça Filho no obvia que l’estil de vida de la Clara té alguna cosa de privilegi.
En una escena va de visita amb el nebot a casa de la dona que treballa a casa seva des de fa anys. Ella mateixa explica com la desembocadura d’una riera marca la separació entre dos barris totalment oposats a Recife, un de benestant, d’on és ella, i l’altre popular, on resideix la seva assistenta. El fantasma del conflicte de classes, amarat a més de racisme, apareix puntualment al llarg del relat. Amb aquesta contradicció assumida, la Clara s’enfronta a una plaga devastadora: el capitalisme depredador que vol expulsar-la de casa seva. Mendonça Filho va presentar la pel·lícula a l’últim Festival de Canes, on l’estrena va convertir-se en un acte polític de protesta contra el cop d’estat recent al país. L’amenaça a la qual s’enfronta la Clara no és fruit de la ficció.
