Malgrat que semblen mons antagònics, la religió i els musicals han deixat imatges antològiques al cinema, des de Julie Andrews corrent per les muntanyes a Somriures i llàgrimes fins a les monges punk de Pedro Almodóvar d’Entre tinieblas o Whoopi Goldberg maleint la seva sort a Sister act. Hi ha altres visions religioses al setè art, però el gest de tornar al claustre des del musical ha de veure’s com una celebració de la vida més que com un acte de fe. Aquest també és l’esperit de La llamada, l’adaptació a la gran pantalla de l’exitós muntatge homònim a càrrec de Javier Calvo i Javier Ambrossi (Paquita Salas) i que està fent sold out a la cartellera madrilenya des del 2013.
Que l’equip creatiu sigui el mateix de la peça teatral original és un dels grans encerts d’aquest treball, que parla de la María (Macarena García), una adolescent que sent la crida d’un déu que li canta els grans hits de Whitney Houston. Un altre encert és la incorporació d’Anna Castillo en el paper de Susana, la seva millor amiga. De fet, el càsting femení és tan compacte i s’hi entrega en cos i ànima amb tant d’entusiasme que moltes vegades aconsegueix amagar els no pocs defectes en la direcció, amb una posada en escena massa funcional i fins i tot avorrida. I això, en el musical i a mitjans del 2017, és un pecat com una catedral.
