Detroit

143 MIN. Estats Units (2017)

Detroit

Direcció: Kathryn Bigelow

Guió: Mark Boal

Amb: John Boyega, Jack Reynor, Hannah Murray, Anthony Mackie, Will Poulter

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

‘Detroit’, l’Amèrica blanca com un film de terror

Al final de Dies estranys (1995), Kathryn Bigelow donava la benvinguda al nou mil·lenni des d’una ciutat de Los Angeles al caire de la revolta racial. La violència de la policia contra els afroamericans constituïa el teló de fons d’un film rodat poc després dels aldarulls per l’agressió impune a Rodney King. A Detroit la tensió racial passa al primer pla i ja no és un simple escenari de ciència-ficció. La nova pel·lícula de la directora nord-americana s’inspira en els desordres que van presidir la ciutat del motor el juliol del 1967, iniciats després d’una ràtzia policial en un bar clandestí. Els enfrontaments entre els ciutadans negres i les forces de seguretat van acabar amb 43 morts i 1.189 ferits.


Bigelow col·labora per tercer cop amb el guionista Mark Boal, que, com en les anteriors En terra hostil (2008) i Zero Dark Thirty (2012), atorga un aire més documental a la recurrent aproximació de la cineasta a la violència com a dinàmica estructural de la societat nord-americana. El primer terç de Detroit ens situa de ple en l’esclat de les revoltes a partir d’una combinació d’imatges d’arxiu reals i escenes que imiten l’aparença visual dels noticiaris. Bigelow ens submergeix en l’estat d’excepció que va viure la ciutat de Michigan, una olla a pressió en procés de rebentar on els moviments pels drets civils ja no abastaven a canalitzar la ira col·lectiva.


La pel·lícula fa un tomb quan abandona la mirada panoràmica i es focalitza en un episodi molt concret: l’assalt per part de la policia, amb l’excusa de trobar-hi un franctirador, a un annex del Motel Algiers ocupat majoritàriament per afroamericans. Malgrat seguir ancorada en fets reals, en aquest llarg segment Detroit s’acosta al cinema de gènere. Bigelow transmet l’experiència negra dels Estats Units i plasma, en una de les hores cinematogràfiques més intenses i neguitoses de l’any, la manera com els afroamericans viuen el seu país com un estat policial racista que els sotmet a través del terror. Així, aquest nucli central remet al corrent d’horror extrem dels setanta inaugurat per La nit dels morts vivents de George A. Romero a l’hora de convertir en pel·lícula de por la violència inherent a la societat nord-americana. Però també recorda el Michael Haneke de Funny games per com es recrea en les tàctiques d’intimidació d’uns sàdics amb molt de temps a les mans i un grup de persones indefenses a la seva disposició. Presentar els protagonistes negres com un mer conjunt de víctimes patidores sense més desenvolupament narratiu és la principal feblesa de Detroit. Un film que, d’altra banda, com a declaració política d’una blanca sobre el propi país, resulta molt més agosarat i contundent que el que ens acostuma a oferir Hollywood.