Después de la tormenta

118 MIN. Japó (2016)

Después de la tormenta

Direcció: Hirokazu Kore-eda

Guió: Hirokazu Kore-eda

Amb: Hiroshi Abe, Yoko Maki, Kirin Kiki i Taiyo Yoshizawa

Crítica de cinema
Gerard Casau

Después de la tormenta

Una mica de Japó

En l’últim festival de Sitges, vam poder veure un documental dedicat a Sion Sono, una de les figures més rebels i iconoclastes del panorama artístic i audiovisual nipó. En un moment del film, i segurament animat per la ingesta de cervesa, Sono es llançava a parlar de la feina dels seus col·legues Naomi Kawase i Hirokazu Kore-eda, i acabava acusant-los de fer pel·lícules pensades per ser projectades a Canes. És possible que el dard tingui fonaments, però també és cert que aquesta qualitat “prestigiosa” i “exportable” ha permès que la trajectòria de Kore-eda sigui la que coneguem millor d'entre tot el cinema japonès contemporani: a partir de la celebrada Nobody knows, totes les seves obres han anat trobant un lloc a la nostra cartellera. Així, la filmografia de Hirokazu Kore-eda s'ha convertit en la finestra que tenim més a mà per albirar els usos i costums del Japó d'avui dia.

Sota un mateix sostre

Com Richard McGuire, autor de la novel·la gràfica Aquí, Kore-eda sembla convençut que les històries humanes es poden explicar només parant atenció a les cases que habiten els personatges. De fet, una manera de calibrar les modulacions que distingeixen les seves pel·lícules és assenyalar si els escenaris predominants són apartaments urbanites o residències japoneses tradicionals, com la venerable de Still walking o l'atrotinada però molt carismàtica de La nostra germana petita, que les germanes protagonistes tractaven de conservar a qualsevol preu després de la mort del seu pare.

Después de la tormenta sorgeix del desig de filmar els danchi, habitatges de protecció oficial que van unificar el paisatge suburbà japonès a mitjans del segle XX, i que van ser la llar de joventut del director. Un espai que es pretén provisional, però on molts s'han acabat resignant a viure permanentment, en pragmàtica renúncia als somnis. Justament, Kore-eda aprofita el retorn a les arrels per elaborar un retrat de la vida com si fos una escala de tonalitats grises. Cap personatge està satisfet amb el seu present, començant pel Ryota, un escriptor en sequera reconvertit en detectiu, i potencialment fracassat com a pare, marit, germà i fill. La presència de Hiroshi Abe, digne fins i tot en els moments més baixos, fa d'aquesta crisi una deriva assumible i amb brots d'humor, mentre que l'habilitat de Kore-eda per comunicar idees sense carregar les tintes fa natural i humana l'argúcia de guió que acaba per reunir els personatges sota un mateix sostre, buscant refugi de la tempesta (existencial?) que la pel·lícula porta anunciant des del primer minut.