Crítica de cinema
Cultura Cinema 28/10/2016

Dead slow ahead

Manu Yáñez
1 min

El barceloní Mauro Herce, director de fotografia de Les dues vides d'Andrés Rabadán i Arraianos, s'estrena en la direcció amb una crepuscular odissea oceànica que sotmet els vells relats de mariners –amb Moby Dick de Herman Melville com a referent ineludible– a un procés de depuració en què l'èpica i la narració són substituïdes per una simfonia d'hermètics rituals. De fet, tota la pel·lícula funciona a partir d'un esquiu principi d'estranyament: el monumental vaixell de càrrega on transcorre el film mai deixa de resultar un escenari inabastable, hostil, perdut als marges de la civilització i la història.

Plantejada com una autèntica aventura per als sentits, Dead slow ahead proposa un vertiginós joc de proporcions. ¿Quants operaris cabrien dins d'un dels colossals ganxos amb què s'omplen els dipòsits de l'embarcació? ¿O com es relacionen en la pantalla l'exuberant immensitat de l'oceà i els rostres en primer pla dels mariners? En definitiva, ¿quin és el lloc de l'ésser humà en aquest desafiament mecànic a la natura? Les respostes que ens ofereix Herce adopten la forma d'hipnòtics suggeriments. En una seqüència memorable, les veus dels mariners, que parlen per telèfon amb les seves famílies, se superposen a un laberint de tubs i engranatges, imatges que remeten a Síndromes i un segle del tailandès Apichatpong Weerasethakul. El vell conflicte entre l'ésser humà i el món industrialitzat –que va fascinar el Charlie Chaplin de Temps moderns– encara batega als confins del planeta.

stats