Reportatge
Ignasi Franch

Corrupció, guerra freda i crítica social

Corea del Sud és una terra de desenvolupisme econòmic i amb un passat dictatorial recent. També és el lloc de producció d'alguns dels ‘thrillers’ més violents del cinema recent. Resumim una part de l'audiovisual d'aquest país aprofundint en tres de les seves facetes

Corrupció, guerra freda i crítica social Zoom

Amb més de cent pel·lícules estrenades anualment al seu país d'origen, algunes amb molts mitjans i un acabat formal irreprotxable, l'audiovisual de Corea del Sud ofereix un ampli ventall de propostes. Hi han sorgit autors com Kim Ki-duk (Samaritan girl), caigut en desgràcia després de rebre multitud de premis al llarg de la dècada passada, o el reputat Hong Sang-soo (Ara sí, abans no). També es produeixen desenes de pel·lícules d'acció, de terror o comèdies romàntiques. Amb tot, el thriller és potser el producte més exportat, amb èxits com Oldboy, Sympathy for Mr. Vengeance o I saw the devil en representació de les històries de venjança sanguinària. Els enfocaments són diversos, però la barreja de tons és una tendència rellevant i característica. Ho és, també, l'ús de grans dosis de violència. Algunes pel·lícules voregen el torture porn de Saw. En aquests temps d'humor blanc i acció inofensiva protagonitzats pels herois de Marvel i de l'univers Star Wars, el cinema comercial del país de Samsung pot arribar a sobtar. Un blockbuster d'acció com El redemptor combina alguns tocs sentimentaloides amb una quantitat d'hemoglobina difícil de veure al Hollywood mainstream.

En alguns aspectes, la República de Corea recorda l'estat espanyol. És una democràcia relativament jove i derivada d'una dictadura militar. Els seus cabdills van impulsar plans de desenvolupisme econòmic que tapaven els abusos en matèria de drets humans. La transició va ser tutelada pels mateixos poders que governaven prèviament, fins al punt que el primer president de la democràcia vigent provenia de l'exèrcit. I l'actual presidenta, sotmesa a un procés de destitució, és filla del militar que va governar a través de dos cops d'estat. Potser l'herència d'aquest passat facilita que es caigui en el menysteniment de la política, molt freqüent al cinema policial del país, encara que arribi acompanyat de pinzellades sobre els abusos corporatius. Els seus personatges poden competir amb herois del reaganisme com Chuck Norris o Sylvester Stallone, sempre crítics amb aquells “buròcrates de Washington” que causaven tots els mals de la nació. El polític mitjà del cinema sud-coreà és corrupte, ineficient, ridícul... o les tres coses alhora.

Si els representants escollits democràticament són maltractats al cinema, els policies en surten més ben parats. I la tortura institucional té una presència normalitzada, sovint aprovatòria. En moltes ocasions, es representa com un gag. A Per sobre de la llei, que combina acció i comèdia de manera desconcertant, la brutalitat policial és un element humorístic. El més peculiar és que, en paral·lel, el film esdevé un al·legat contra la impunitat de les grans fortunes. L'histriònic agent protagonista es converteix en un heroi que defensa el poble dels abusos de les elits, encarnades en un executiu sociòpata. La denúncia d'una corrupció transversal deriva en solucions individuals amb un cert tuf totalitari. En cas que l'heroi protagonitzi una segona part del film, potser la llei li fa tanta nosa que organitza un nou cop d'estat per posar ordre.

Aquestes tendències no són noves ni exclusives de la cinematografia sud-coreana. Molts ídols del cinema policial estatunidenc han aplicat la lògica d'un cert western, aquell “dispara primer i pregunta després” més propi de contextos de buit institucional. Harry el Brut transmetia un missatge paral·lel: els cossos de seguretat havien de transgredir una llei massa tova, massa permissiva, per poder defensar-la. Ficcions com The chaser suggereixen, probablement de manera involuntària, una lliçó similar. En aquest vibrant thriller, la necessitat de proves per allargar una detenció preventiva impedeix que la policia actuï. I suposa la mort d'un innocent. Sembla que les garanties constitucionals són perjudicials i que cal donar barra lliure a aquells que han de defensar el ciutadà. A Another public enemy, un altre exemple de ficció que fa l'ullet al malestar popular, l'heroi antisistema és un fiscal que s'oblida de les normes per enxampar un empresari corruptor. Fins i tot està a punt d'assassinar-lo, però un company el convenç: jutjaran el sospitós... i el mataran si és absolt. A violent prosecutor, una macedònia de gèneres amb un muntatge dinàmic i pop a l'estil de Guy Ritchie, ens presenta un altre fiscal que s'enfronta a uns poders impunes. Alhora que el protagonista tortura, els corruptes i els assassins defensen que s'han de seguir els protocols. En aquesta ocasió, però, l'heroi (o antiheroi) acaba disculpant-se pels abusos que havia comès. Potser es pot perseguir els corruptes sense violar els drets humans.

En realitat, no cal que els cineastes apel·lin a situacions excepcionals per representar una necessitat aparent de retòrcer la llei. Les obres esmentades, o la guardonada Inside man, representen una societat quotidianament corrompuda. Però la República de Corea també viu sota una guerra freda. La península continua travessada per una frontera altament militaritzada... on la cultura massiva també es converteix en una arma. La música pop del país ha esdevingut un instrument en la guerra de propaganda amb l'estat veí, germà i enemic: la República Popular Democràtica de Corea. Mitjans internacionals com The Guardian van informar que altaveus gegants projectaven cançons de k-pop cap a l'estat aïllacionista dels Kim, que manté el seu propi supergrup: la Moranbong Band.

El conflicte entre els dos països manté la seva presència a les pantalles. S'aborda en clau bèl·lica (Llaços de guerra), de drama (Crossing), d'intriga fronterera (Joint security area)... Els infiltrats i agents nord-coreans apareixen en blockbusters com Secret reunion. Les pel·lícules d'espies resulten prou diverses en les seves mirades al present o al passat. A Shiri, estrenada l'any 1999, s'optava pel propagandisme i la caracterització del rival com a algú monstruós; a la més recent Doble agent, en canvi, es plantejava una certa autocrítica. I la vistosa The Berlin file semblava defensar una convivència pacífica, atesa l'aparent inviabilitat de la reunificació. Un agent nord-coreà i un altre de sud-coreà cooperaven... després d'enfrontar-se a les seves respectives cadenes de comandament. El resultat escenifica una certa reconciliació a trets i basada en les relacions individuals, reminiscent d'aquell thriller del desgel entre els EUA i l’URSS que va ser Danko.

El cinema d'entreteniment sud-coreà no només serveix per a l'agitació populista amb inquietants connotacions filototalitàries. Realitzadors com Bong Joon-ho (Snowpiercer) o Yeon Sang-ho (Train to Busan) han ofert fantasies crítiques amb l'explotació de la desigualtat i la competitivitat, respectivament. I el desenllaç de The yellow sea, del mateix autor de The chaser i L’estrany (Goksung), és tot un cop de puny que consciencia sobre la realitat del tràfic de persones. Algunes produccions de petit format, per la seva banda, aposten per una denúncia més delicada... encara que sovint s'hi detecti l'habitual tendència a la barreja de gèneres. Princesa és sobretot un drama tèrbol d'abusos i assetjament, però, a més, el realitzador juga la carta de la intriga per dinamitzar la narració. Des dels codis del cinema indie, Un monstre a la meva porta també barreja tons... i acumula temes. Perquè la debutant July Jung parla de masclisme, d'homofòbia i de maltractament infantil. També aborda el neoesclavatge de migrants, denunciat per Amnistia Internacional als seus informes sobre el país asiàtic. El resultat podria haver sigut un pastitx, però l'acostament de Jung és força sensible. Hi incrusta, això sí, una perversa escena d'abusos sexuals que podria signar Park Chan-wook (Oldboy). L'ombra del thriller és allargada a les pantalles sud-coreanes...