Cinema
Cultura Cinema 25/11/2016

Cine fantàstic i dreta religiosa

Els últims minuts de 'La llegada' han despertat incomoditat entre part de la crítica pel seu possible to adoctrinador. Recuperem cinc fantasies cinematogràfiques recents en què s'expliquen apocalipsis de caràcter cristià o es defensa el creacionisme

Ignasi Franch
5 min
Cine fantàstic i dreta religiosa

La llegada ha nascut per ser un dels films fantàstics de la temporada. És un film estèticament atractiu i amb un desenvolupament que es diferencia dels blockbusters d'acció. Arriba, a més, amb l'aval d'un realitzador d'èxit com Denis Villeneuve (Presoners, Enemy). En molts aspectes, es pot considerar un film progressista. En la línia de Stargate i altres pel·lícules, uns personatges científics treballen amb l'exèrcit. En aquesta ocasió, però, no hi ha debat: al film s'assumeix la perspectiva d'una lingüista que defensa la comprensió i cooperació entre els pobles del planeta Terra i de l'espai exterior. I les reaccions bel·ligerants es caracteritzen com a perilloses i purament negatives.

A La llegada no hi ha simpatia per l'aïllacionisme ni cap mena d'atracció per l'ús d'aquella violència que anomenen preventiva. El desenllaç, però, tracta en clau fantàstica un tema estrella de la dreta religiosa estatunidenca: les polítiques de planificació familiar. I això ha generat incomoditat en alguns crítics i comentaristes. ¿Ens venen missatges reaccionaris a través del cinema d'entreteniment? Recuperem cinc exemples de cinema fantàstic recent que han estat interpretats en clau adoctrinadora.

Còmic futurista amb cristià rebel

L'any 2010 Denzel Washington va encapçalar el repartiment del western postapocalíptic El llibre d’Eli. L'estètica extremadament artificial del film reforçava el seu aspecte de còmic violent, aparentment apte per a una audiència jove. Però el seu to solemne i transcendental no va ajudar a convertir-lo en un èxit. La narració era un exemple de cristianisme in your face, ubicada en un futur posterior a una guerra probablement nuclear... i a una crema de llibres religiosos.

El protagonista, l’Eli, és un heroi solitari amb espases, disposat a matar amb solvència i una certa pietat, que té la missió divina de preservar una Bíblia i dur-la a un lloc segur. L’Eli troba la seva nèmesi en un cabdill que vol usar el llibre com un instrument de dominació. La narració, doncs, inclou fe, defensa del bé oberta a l'ús de la violència... i aquesta rebel·lia que agrada als sectors més llibertaris de la dreta religiosa. Al film, el cristià es converteix en un rebel que s'enfronta al poderós, en un resistent que viu en un món hostil ple de gent malvada que no sap beneir la taula.

La crisi apocalíptica com a oportunitat

Sóc llegenda és una proposta més ambigua que El llibre d’Eli. També és una ficció postapocalíptica. El personatge de Will Smith, un epidemiòleg reconvertit en heroi d'acció, sembla l’últim home viu en un Nova York buit per una plaga: la majoria dels humans s'han convertit en una hiperactiva barreja de vampirs i zombis. A poc a poc, apareixen les referències a intervencions divines i redempcions. Si els economistes més sociòpates parlaven de la crisi econòmica com una oportunitat, Sóc llegenda converteix la fi del món en una manera de començar de nou: una minoria escollida viurà en instal·lacions a la muntanya, envoltada de perímetres fortificats i vigilants armats. Molts simpatitzants del moviment Tea Party s'hi apuntarien sense dubtar-ho.

El personatge interpretat per Smith cita Bob Marley i la seva Light up the darkness [Encén la foscor], però la llum que aporta és la d'una explosió. El desenllaç del film, agressiu i gens subtil, es distancia de la novel·la en què s'inspira. L'escriptor Richard Matheson subratllava les dificultats de comprensió entre éssers diferents, la tendència a aniquilar el que no es comprèn: el protagonista veu els mutants com a monstres, però els mutants veuen el protagonista com un assassí. L'edició videogràfica de la pel·lícula inclou un final alternatiu més proper a l'esperit del llibre.

'Hipsters' contra Darwin

Les pel·lícules amb ressons religiosos no han de fer necessàriament pudor de resclosit ni tenir to de sermó. L'audiovisual de caràcter religiós, amb un peu en el cristianisme i l'altre en missatges més abstractes i new age, ha evolucionat des dels temps de sèries com Camins misteriosos. It follows podia considerar-se una advertència terrorífica contra el sexe esporàdic. I Orígens, més propera a la ciència-ficció, ha entusiasmat públics ben diversos: es va presentar al temple del cinema indie (el Festival de Sundance) i, alhora, va ser premiada en un territori de friquis i escèptics com Sitges.

Al film se'ns explica una història d'amor i investigació mèdica, presentada amb una agradable estètica hipster a les escoles laiques dels EUAOrígensDarwin queda una mica fora de joc

L'11-S, la crisi econòmica... i la fi del món?

A diferència del que trobem a Orígens, Take shelter és una obra molt més subtil i de lectures múltiples. La pel·lícula és un conte fantàstic elegant i, fins a cert punt, quotidià, com si M. Night Shyamalan (Senyals) s'hagués alliberat de les cotilles del cinema de terror. Tracta d'un pare de família que té malsons i visions sobre una tempesta apocalíptica. Per aquest motiu, inicia la construcció d'un refugi subterrani.

Els atacs de pànic del protagonista es poden llegir en clau purament sociològica. La seva angoixa fa pensar en el clima de terror posterior als atemptats de l'11-S del 2001, en la crisi econòmica, en l'atur i la manca de crèdit als Estats Units afectats per l'ensorrament del sector industrial... L'obra també es pot entendre com un relat conservador sobre les amenaces a l'home proveïdor i la família tradicional. Però, com a l'Ordet de Carl Theodor Dreyer, al final s'insinua que el boig aparent és, en realitat, un profeta. A cada espectador li correspondrà determinar si els creadors assumeixen una religiositat catastrofista, fan una metàfora d'aquests temps d'adversitat social o, senzillament, volen presentar un desenllaç poderós.

Penediu-vos-en o patireu com Nicolas Cage

Desapareguts sense rastre, en canvi, va néixer arrenglerada amb la ultradreta religiosa. És una nova adaptació de Left behind, una sèrie de novel·les que descriuen l'ascensió dels creients i la mort massiva d'ateus en un món que es prepara per a la segona arribada de Jesucrist. Els llibres ja havien estat adaptats en una trilogia prèvia, amb mitjans modestos i resultats involuntàriament còmics: un dels personatges de la ficció era l'Anticrist... que tenia nom rus i era secretari general de les Nacions Unides. Doble ració de fòbia al multilateralisme i obsessió per la Guerra Freda.

En aquesta ocasió, els productors van contractar una estrella en decadència com Nicolas Cage i van intentar un enfocament més inclusiu. S'atorgava el protagonisme a ateus o gent poc convençuda que lluita per sobreviure. El missatge era clar: penedeix-te’n abans que sigui tard, o patiràs com Nicolas Cage i la seva colla d'adúlters, sàtirs i descreguts. Tot i aquestes concessions, l'audiència mainstream no va respondre bé i alguns activistes evangèlics van protestar perquè els personatges més creients semblaven uns il·luminats. El resultat es va quedar en terra de ningú, com una producció massa low cost per ser comercial, massa semblant al cinema desfermadament ultra. Altres productors han impulsat Vanished: Left behind next generation, un reboot dissenyat per als adolescents que duen anells de castedat. Qui diu que el cinema és entreteniment sense ideologia?

stats