Cine d’arts marcials amb un joc de construcció

107 MIN. Estats Units (2017)

La Lego Ninjago pel·lícula

Direcció: Charlie Bean, Paul Fisher i Bob Logan

Guió: Charlie Bean, Paul Fisher i Bob Logan

Amb: Animació

Crítica de cinema
GERARD CASAU

Cine d’arts marcials amb un joc de construcció

Se sol assenyalar les acaballes dels anys 70, quan les guerres de les galàxies van demostrar com podien resultar de profitoses les joguines derivades d’una pel·lícula, com el punt d’inflexió a partir del qual Hollywood es mercantilitza irreversiblement. Han hagut de passar quatre dècades perquè el màrqueting entès com a forma d’art revertís el seu karma i produís alguna cosa digna de ser vista; un miracle obrat per l’entesa entre Warner i Lego.

Tot i que al vídeo dels White Stripes Fell in love with a girl Michel Gondry ja ens va ensenyar les possibilitats audiovisuals dels blocs de colors connectats, el fet que tant La Lego pel·lícula (2014)com Batman: La Lego pel·lícula (2017) resultessin obres fílmiques legítimes va agafar a tothom desprevingut. La sorpresa ha donat pas a l’expectativa, i en aquest sentit La Lego Ninjago pel·lícula en pot sortir malparada, perquè darrere la festa animada és massa fàcil detectar-hi una moralitat prototípica que malda per implicar-nos en el conflicte paternofilial entre un conqueridor megalòman i el seu fill adolescent. Així, potser val més veure la cinta com una barreja indiscriminada de tradicions del cinema de gènere asiàtic, des de les arts marcials de la productora xinesa Shaw Brothers fins al kaiju eiga japonès -amb un gatet entremaliat en comptes de Godzilla-, i com un objecte de pop-art que sublima lúdicament l’absurd de la sinergia entre marques.