Margaret Thatcher, Isabel II, Diana Spencer, Jordi VI... i ara Winston Churchill. El cinema britànic continua generant biopics al voltant de figures de poder de la seva història contemporània. Films que, a més a més, comparteixen una perspectiva similar: la suposada humanització dels protagonistes per justificar-ne una aproximació més emocional que no pas política.
Churchill, la pel·lícula, no radiografia la vida de qui va ser primer ministre britànic durant la Segona Guerra Mundial sinó que intenta concentrar en un període crucial, els dies anteriors al Desembarcament de Normandia, les seves llums i ombres. A primera vista, el film de Jonathan Teplitzky podria semblar una desmitificació de qui també va ser premi Nobel de literatura. Churchill és presentat com una figura obsoleta en tant que estrateg militar que s’oposa als plans del Dia D i, en conseqüència, és menystingut per Eisenhower, Montgomery i companyia. Per compensar, el film subratlla la seva suposada preocupació pels soldats enviats a una mort quasi segura així com el seu carisma davant dels micròfons quan toca llançar un discurs a la nació. Amb una posada en escena que recorre a un esteticisme galdós per donar la idea de qualitat, Churchill du a terme un buidatge ideològic del primer ministre alhora que n’accentua el vessant sentimental. Molt ploricó i molt poca història.
