BarcelonaLa nova pel·lícula d'Eduard Cortés, i el debut com a actriu de Sílvia Pérez Cruz, es presenta al públic com un drama musical sobre els desnonaments, però Cerca de tu casa té la virtut, també el defecte, de ser moltes més coses. Per començar, no és un drama sobre els desnonaments, sinó sobre el que passa una vegada t'han desnonat: aquest després de protagonitzat per la culpa, els retrets, la tristesa i la vergonya. També per la solidaritat. I per una altra amenaça de desnonament. Una muntanya russa d’emocions d’on difícilment es pot sortir indemne.
Així, el primer desnonament de Cerca de tu casa el veiem resumit en el pròleg del film –una seqüència de plans curts i muntatge àgil que ens ensenya el moment en què a la Sonia (Pérez Cruz) i al Dani (Ivan Massagué), una parella amb una filla petita, els fan fora de casa seva– i el que continua és el dia a dia dels protagonistes al pis dels pares d’ella (Adriana Ozores i Manuel Morón) mentre intenten recompondre les seves vides. Cortés modula aquest engranatge melodramàtic obrint el focus de la història per intentar no asfixiar l'espectador amb la situació dels personatges, a diferència de, per exemple, Techo y comida, de Juan Miguel del Castillo amb Natalia de Molina. Però també perquè Cerca de tu casa vol fixar-se en els secundaris –la gent del barri, els amics de la Sonia, els policies encarregats de fer fora de les cases la gent–, fer-los partícips del conflicte perquè deixin de mirar cap a una altra banda (o de ser còmplices) i es converteixin en teixit social que serveixi de suport.
Molt més afí, doncs, amb l'esperit de confluència que ha portat les persones a organitzar-se que amb el concepte de drama social que tant ha calat en cert cinema espanyol, Cortès incideix en el patiment d’afectats i familiars, però la seva mirada intenta alinear-se amb una visió capriana del problema. És obvi que els números musicals contribueixen a fer que Cerca de tu casa es desmarqui del concepte Cerca de tu casafilm basat en fets reals (la coreografia sobre l’andana dels Ferrocarrils és una de les estampes més emotives del film), tot i que el resultat no sempre està a l'altura del que sembla pretendre. Malgrat això i malgrat alguns elements no gaire coherents (les interpretacions tant de Pérez Cruz com de Massagué trontollen), de tots els exercicis agitprop sobre la nova política de la gent (Hablar, de Joaquín Oristrell, o Techo y comida) potser el de Cortés és el que de moment colpeix amb més intensitat. En bona part, esclar, gràcies a la música de Pérez Cruz.
