'Captain Fantastic'

118 MIN. Estats Units (2016)

'Captain Fantastic'

Direcció: Matt Ross

Guió: Matt Ross

Amb: Viggo Mortensen, Missi Pyle, Kathryn Hahn i George MacKay

Crítica de cinema
JOAN PONS

Captain Fantastic

Criança antisistema

Cap a la meitat del metratge, Captain Fantastic troba el punt d’equilibri ideal del seu discurs. Al rovell del film, hi ha un estira-i-arronsa entre els dos models de vida que la pel·lícula exposa molt seriós i, alhora, molt divertit: què és millor? ¿Viure, créixer i educar-se aïllat del món perquè és un sistema hiperconsumista, submís, corrupte i construït sobre mentides? ¿O socialitzar-se i aprendre a ser un ciutadà en lloc de retirar-se a les muntanyes per criar-se i formar-se com un bon salvatge superdotat? Quan la família-comuna que integren Viggo Mortensen i els seus sis fills en aquest film (que són com una Kelly Family ensinistrada en un West Point antisistema; potser en un Harvard d’alta muntanya) es veuen forçats pels esdeveniments a barrejar-se amb la resta de mortals, la fricció que aquesta incursió genera es converteix en un reguitzell d’episodis meitat còmics, meitat tràgics. Una trobada amb un agent de circulació, una visita-robatori al supermercat o una trobada amb la família política poden ser reveladores en els dos sentits: tan absurdes i equivocades són algunes decisions d’un model de vida com de l’altre. Potser el que ens ve a dir aquesta pel·lícula de Matt Ross és una barreja assenyada de totes dues coses: hi ha d’haver unes pautes de comportament mínimes per poder viure integrat en la civilització moderna, però tampoc és gaire intel·ligent regir-se per un anar fent, sense qüestionar-se mai res del sistema on estem inclosos.

'Hippies' en societat

Un cop aquest film amb títol de disc d’Elton John comença a desfer el nus del seu conflicte principal, aquesta lucidesa de discurs s’emboira una mica. Després d’arribar a la conclusió que qualsevol persona és lliure de viure la seva vida com li vingui de gust però que no té cap dret a imposar aquest mateix model a tercers (per molt que siguin els seus fills), Matt Ross dubta. Ep, que és molt lícit dubtar! Però el tercer acte del film vol complaure tothom i canvia de jaqueta massa vegades. Ara resulta que és important adquirir intel·ligència emocional i tenir habilitats socials; després es veu que no, que és millor absorbir coneixements sense cap mena d’escolarització; més tard és preferible viure dins de l’estat del benestar no fos cas que passés alguna cosa; però, al cap i a la fi, aquest estat és nociu i malcria l’ésser humà. Ara sí i ara no. També el to del film es torna indefinit. Es va perdent pel trajecte la lectura còmica dels fets i tot s’encamina cap a un pathos melodramàtic que sembla un happy end convencional (la pel·lícula també s’integra a les normes de la societat!), però que no tanca cap de les línies de reflexió que el mateix film havia obert.