'Buscant la Dory'.

103 MIN. Estats Units (2016)

Buscant la Dory

Direcció: Andrew Stanton, Angus MacLane

Guió: Victoria Strouse

Amb: Animació

CRÍTICA DE CINEMA
EULÀLIA IGLESIAS

Buscant la Dory

Es pot imaginar alguna cosa més desemparada que un peix sense memòria perdut en la immensitat de l'oceà incapaç de recordar on para casa seva? Això li passa a la Dory, aquell peix cirurgià que vam conèixer a Buscant en Nemo fa més de deu anys i a qui Pixar dedica ara una pel·lícula en què cobra tot el protagonisme de la mà d'Andrew Stanton, responsable també de la primera entrega i de Bitxos i Wall-E. Com el Nemo, la Dory emprèn una odissea submarina per retrobar la seva llar al costat dels dos peixos pallassos del primer film, de manera que la pel·lícula funciona alhora com a seqüela i spin-off. El gran blau acaba concentrat en el microcosmos d'un parc temàtic sobre el món submarí que esdevé l'escenari perfecte per desplegar una muntanya russa de l'entreteniment i l'acció trepidant per a tota la família. I emmarca el procés de reconnexió de Dory amb els seus orígens, diluïts en el forat negre de la seva fràgil memòria. A través de flashbacks recuperem la infància de la protagonista, en unes escenes en què la petita Dory encarna el concepte de tendresa elevat a l'enèsima potència: esmoleu els vostres “oh, que maca!”. Per a Dory, recuperar la família és una manera també de retrobar la seva identitat: fins a quin punt el seu caràcter es va forjar en aquella etapa de la seva vida que ha oblidat?

Perquè Buscant la Dory és una gran comèdia a la qual l'afecció de la protagonista atorga una prestància emocional insòlita. Stanton i el seu equip fan gala d'un esplèndid control dels mecanismes del gènere a través d'un ritme narratiu impecable (excepte en el tram final, que s'allarga un pèl massa) i de tota una sèrie de personatges secundaris que cobren un pes específic, des del pop camaleònic i rondinaire com a gran roba-escenes fins al gag recurrent dels elefants marins. Com a Buscant en Nemo, aquí també es qüestiona el concepte de discapacitat i gairebé tots els personatges presenten algun tipus de tret suposadament anòmal, des de la miopia de la balena fins al tentacle amputat del pop, que no els impedeix tirar endavant. La pel·lícula funciona com un bàlsam per a aquella angoixa típicament paterna davant del desemparament dels fills en un món hostil on han d'espavilar-se sols.

Buscant la Dory és una d'aquelles obres en què gaudeixes més en tots els seus detalls genials que no pas sospesant-la en la seva integritat. La sensació de dejà-vu respecte de Buscant en Nemo i el desgast del discurs al voltant de l'autosuperació, l'acceptació d'un mateix i la importància de la família queden compensades per les tones de creativitat, emocions i exuberància visual que ens torna a regalar Pixar.