Bridget Jones's Baby

122 MIN. Regne Unit (2016)

Bridget Jones's Baby

Direcció: Sharon Maguire

Guió: Emma Thompson, Helen Fielding i Dan Mazer

Amb: Renée Zellweger, Colin Firth, Patrick Dempsey i James Callis

Crítica de cinema
IRENE CRESPO

Bridget Jones's Baby

Bridget Jones torna a estar sola el dia del seu aniversari. Celebra els 43 en pijama, amb un cupcake i una única espelma de colors mentre sona la depriment All by myself. Sola de nou. Als 43! Dotze anys després de la primera pel·lícula, Bridget Jones és al mateix lloc. Però no exactament. Bufa l'espelma i canvia la cançó: sona Jump around i es posa a celebrar els 43 anys com a productora d'èxit a la televisió i amb el pes amb què se sent a gust. No té parella. I? És una dona realitzada.

Entre aquests dos extrems es mou aquest retorn del personatge de Renée Zellweger. Entre les picades d'ull nostàlgiques a la primera entrega per atrapar els que la consideren pel·lícula de culte, i, per convèncer noves admiradores, la confirmació que vivim en un altre moment. Un moment en què la dona no hauria de ser jutjada pel seu físic (un missatge directe també a la realitat rere l'assetjament que va rebre l'actriu pel seu canvi de cara) i que pot ser mare amb qui vulgui quan vulgui. Tot i que Bridget Jones és encara una feminista en formació: no pot donar lliçons de responsabilitat perquè no sap qui és el pare del seu fill. Mr. Darcy (Colin Firth) o el Jack (Patrick Dempsey)? Almenys Daniel Cleaver (Hugh Grant) ha desaparegut de l'equació.

En l'humor físic, la ironia britànica de Darcy, i l'humor bèstia dels amics i la mare, la pel·lícula segueix aferrant-se a aquesta nostàlgia. En el to una mica més radical dels seus diàlegs, es nota la mà d'Emma Thompson, que s'ha deixat les millors frases per al seu paper de ginecòloga.