Brava

91 MIN. Espanya (2017)

Brava

Direcció: Roser Aguilar

Guió: Roser Aguilar i Alejandro Hernández

Amb: Laia Marull, Bruno Todeschini, Sergio Caballero i Francesc Orella

Crítica de cinema
EULÀLIA IGLESIAS

'Brava' o la violència del dia a dia

Una agressió al metro esquerda la vida de la Janine (Laia Marull). La protagonista de Brava du una vida estable fins que un dia escridassa uns nois que intenten robar a una senyora i ells s’hi tornen i l’ataquen. A més, al dolor físic i psicològic s’hi afegeix una càrrega de patiment moral perquè la Janine és testimoni de com els brètols violen després una noia, però no es veu amb cor de denunciar-ho. Quan sent que tot s’ensorra al seu voltant, es retira al camp, a casa del pare, per intentar recuperar-se. Però allà acaba de tocar fons...

Deu anys després d’ El millor de mi, Roser Aguilar torna a construir un drama amb una protagonista que pateix un trasbals emocional. Brava gira al voltant de la Janine, una Laia Marull que afina com poques actrius aquest tipus de personatge, el d’una dona amb un terratrèmol interior que no sap com reconnectar-se al món. El procés de guarició de la Janine passa per la consciència que la seva crisi personal té un component col·lectiu. A poc a poc s’adona que l’atac de què ha sigut víctima no és un fet aïllat sinó que forma part d’una violència estructural que es manifesta dia a dia de múltiples maneres. La sintonia entre el drama interior i la denúncia feminista no sempre funciona a Brava, que de vegades força massa i d’una manera una mica prosaica la lectura en clau social de les tribulacions de la protagonista. Més trencador resulta repensar des del títol el concepte de valentia, entesa aquí com l’assumpció d’una responsabilitat moral en un moment de crisi.