BarcelonaEs podrien fer alguns acudits sobre la criança d’aferrament després de veure aquesta pel·lícula: un mal pare que mai ha estat disponible per a la seva filla (tenia massa feina delinquint primer i rehabilitant-se després) connecta de nou amb la seva nena, ara una adolescent esgarriada per ser massa amiga d’uns narcos. Tot aquell vincle afectiu que mai va arribar a establir aquest progenitor es construeix ara ferm després d’uns dies fugint de la llei, del càrtel, d’una banda de motoristes racistes i pesseters i en general de tot allò que pugui representar el MAL, així, amb majúscules. No hi ha relació que no s’arregli disparant quatre trets junts, tu.
En realitat, pot semblar que Blood father no està tan malament. Sembla una sèrie B bruta, seca, sense ínfules, d’aquelles que va al gra. Ara bé, això vol dir que també sembla una d’aquelles cintes que fa anys sortien directament per al mercat de vídeo protagonitzades per Charles Bronson, per exemple. O un d’aquells títols d’acció dels quals s'enfotien La Trinca a la cançó Massacre i aniquilació Alguns ja saben com continua aquesta lletra. Altres poden veure Blood father i se'n poden fer una idea, tot i que amb una mica menys d’hemoglobina i cap i pota del que aquest tipus de films oferien fa anys.
Això sí, com a film per rehabilitar Mel Gibson després d’anys a la llista negra de Hollywood no és mala estratègia: el seu personatge també és un empestat que ha de pagar penitència per redimir-se dels errors del seu passat.
