Crítica de cinema
Cultura Cinema 04/11/2016

Blair witch

Gerard Casau
1 min

“Ni un remake, ni un reboot: una seqüela com les de tota la vida”. Així definia Blair witch el director Adam Wingard. Una declaració d'intencions que hauria d'haver calmat les expectatives davant d'aquesta continuació tardana d'El projecte de la bruixa de Blair, però que no va poder frenar l'allau de reaccions negatives que titllaven el film de poc original i derivatiu. Tenien tota la raó del món, aquestes crítiques, però és possible que la seva indignació no tingués a veure tant amb les virtuts i defectes de Blair witch com amb l'esgotament del found footage, un format establert per l'enginyosa i polèmica creació d'Eduardo Sánchez i Daniel Myrick, i que ha donat al fantàstic més púrria que obres d'interès.

En el fons, no hi ha tanta diferència entre Blair witch i l’última entrega de Star Wars: totes dues juguen a revisar escenaris i estructures conegudes, confiant que l'espectador trobi plaer en la familiaritat serial. El problema, segurament, és que Wingard no va calibrar el fet que no hi ha ni una unça de nostàlgia al voltant de l'univers de Blair. Per això, posats a donar-hi continuïtat, potser hauria tingut més sentit endinsar-se al bosc amb una aposta més extrema, en lloc de jugar-s'ho tot a un desenllaç considerablement angoixant que, entre terrabastalls eixordadors, deixa (entre)veure la temible bruixa, presentant-la com una cosina de la nena Medeiros de [REC], justament el títol que va sublimar el potencial d'un horror pseudodocumental al qual Blair witch, més que tornar a donar vida, posa l’epitafi.

stats