Belleza oculta

94 MIN. Estats Units (2016)

Belleza oculta

Direcció: David Frankel

Guió: Allan Loeb

Amb: Will Smith, Edward Norton, Kate Winslet, Michael Peña, Naomie Harris, Helen Mirren i Keira Knightley

Crítica de cinema
Paula A. Ruiz

Belleza oculta

Enèsima variació del conte de Nadal dickensià i pel·lícula d’autoajuda gens subtil, Belleza oculta no destaca precisament per l’ús moderat de les metàfores que modulen la seva història. S’ha de ser clar a l’hora de parlar d’aquest nou treball protagonitzat per Will Smith perquè estem davant d’un film tan pocavergonya que costa creure que s’hagi portat a terme. De fet, si un estudia l’equip que hi ha al darrere de la producció tot apunta a un melodrama hollywoodià d’altura –començant pel seu director, David Frankel (Una parella de tres, El diable es vesteix de Prada), o el seu repartiment d’intèrprets: Helen Mirren, Keira Knightley, Kate Winslet, Edward Norton...– però la desfilada de grans noms només és un miratge que amaga una pel·lícula excessiva en què ni personatges ni relat tenen gaire sentit. No costa, però, descodificar els seus elements narratius. Igual que al conte del Dickens en què es mira, tres fantasmes se li apareixen a un home que ja no creu en res. Aquests esperits, transmutats en els conceptes Amor (Knightley), Temps (Jacob Latimore) i Mort (Mirren), contractats pels socis de l’agència publicitària del protagonista, acabaran fent d’àngels guardians dels altres, en una volta de cargol enrevessada no apta per a incrèduls emocionals. L’artifici sentimental de Belleza oculta, no obstant, no s’atura en aquest punt de la història i creix sense mesura ni control per arribar a un gran final inenarrable, al·lucinat i boig. I això no és una crítica, sinó un advertiment.