Bella dorment

82 MIN. França, Espanya (2016)

Bella dorment

Direcció: Ado Arrieta

Guió: Ado Arrieta

Amb: Niels Schneider, Agathe Bonitzer, Mathieu Amalric, Serge Bozon i Ingrid Caven

Crítica de cinema
Manu Yáñez

Bella dorment

Pioner i únic resistent de l'efímer moviment underground que va voler donar l'alternativa radical al Nou Cinema Espanyol (antifranquista) dels anys 60, Ado Arrieta (abans Adolpho) ocupa amb prou feines una nota al marge en la història oficial del cinema estatal. Com va escriure Enrique Vila-Matas en un text introductori a l'obra d'Arrieta publicat per l'editorial de DVDs Intermedio, “ell podria ser el nostre cineasta underground si no fos perquè viu a París, no és amic de les etiquetes, està i no està exiliat, és nostàlgic i sap que, al capdavall, aquí ningú sap què és l'underground”. En realitat, no cal veure més d'un parell de pel·lícules o curtmetratges d'Arrieta per entendre en què consisteix l'autèntica heterodòxia: narracions en fuga, escriptura conceptual, girs surrealistes, viatges onírics, esperit contracultural, àngels per aquí i per allà... 

Una radicalitat en què cal encabir no només l'obra sinó també la personalitat d'Arrieta. Així, en resposta als que elogiaven Les intrigues de Sylvia Couski (1974) per ser, suposadament, un retrat verista del París post Maig del 68, el director d'origen madrileny apuntava que “els espectadors, i també els crítics, creuen que tot és veritat i diuen que és una pel·lícula esnob, tanmateix aquelles dames tan chic que es passegen entre milionaris són amb freqüència travestis que després de filmar se'n van a treballar al xou de Carrousel”. Als films d'Arrieta, les coses poden no ser el que semblen, com demostra amb escreix la seva nova incursió en els contes de fades, una relectura de la història de La bella dorment on una fada es fa passar per emissora de la Unesco i un àngel de la guarda es camufla entre la cort reial. Amant dels simulacres i les disfresses, l'Arrieta de Bella dorment sembla alliberat de la llosa de la realitat, malgrat que no perd l'oportunitat per carregar contra una certa banalitat contemporània: la d'un rei encorbatat, amb pinta d'executiu, incapaç de creure en la fantasia i disposat a muntar un casino sobre les ruïnes d'un vell palau familiar.

Tocada per la deliciosa aura del dandisme i l'hedonisme, Bella dorment acaba erigint-se en una meditació sobre la màgia del cinema. La princesa somnolent, i tota la seva cort, dormen des del 1900 fins al 2000, i engloben en el seu dolç somni tot el segle XX, el segle del cinema. Arrieta filma la cort endormiscada amb actors que estan quiets o amb imatges detingudes: una celebració (nostàlgica) de la dimensió artesanal del trucatge fílmic, que tanmateix contrasta de manera sublim amb el vol d'unes papallones digitals. La màgia sense límits.