Més que sobre Batman, Batman. La pel·lícula Lego és un film sobre les pel·lícules de Batman. A partir de tot l’univers audiovisual (sí, també hi ha referències a sèries) que el superheroi acumula al llarg de més de mig segle, Batman. La pel·lícula Lego juga. Una estratègia postmoderna i neobarroca, si volem utilitzar conceptes amb fondària acadèmica, que prorroga el missatge que ja apareixia a Lego: La pel·lícula fa dos anys i que sembla una obvietat però no ho és: les joguines (i molts referents pop no són més que joguines culturals) són per jugar; sense normes rígides, sense rerefons educatiu, sense límits creatius i sense sentit de la lògica.
Aquesta aventura-xiquiparc de Batman passa de 0 a 100 en un microsegon. Literalment: la pantalla encara està en negre i ja ens estan caient a sobre els acudits. A partir d’aquí, el que segueix és un tsunami de picades d’ull referencials, d’acció hiperbòlica i feliçment absurda, de comèdia que dispara gags com un aspersor embogit i d’exhibició de troballes animació hiperimaginativa.
Batman. La pel·lícula Lego pot semblar, perfectament, una estampida d’inputs que et passen per sobre. Però aquest és també un dels seus grans actius. Com Lego: La pel·lícula, aquest és un dels desafiaments més extrems al qual ens podem sotmetre com a espectadors. Avantguarda pura. No oblidem que és un film fet amb uns handicaps molt severs: el món i els protagonistes fets amb Lego estan molt limitats en mobilitat, en expressió i fins i tot en representació. No obstant, tot batega (moltíssima) vida i (moltíssim) cinema.
