baby driver

115 MIN. Regne unit (2017)

Baby driver

Direcció: Edgar Wright

Guió: Edgar Wright

Amb: Ansel Elgort, Lily James, Jamie Foxx, Jon Hamm

Crítica de cinema
Joan Pons

'Baby driver', una pel·li feta per molar

Un ‘thriller’ de laboratori

Baby driver, sobre un jove delinqüent especialitzat a conduir cotxes per a les fugues (sempre amb els auriculars posats), és una pel·lícula estratègicament pensada per molar. Val la pena subratllar la paraula molar perquè, tot i que és una expressió que encara es belluga, és un relíquia lexicocol·loquial que ja ens trasllada a una altra època com a espectadors. Ens activa el record d’aquelles pujades de serotonina que vam experimentar davant la irrupció de Quentin Tarantino, del primer Danny Boyle o de Guy Ritchie. És a dir, de tots aquells directors que als 90 van reinventar el gènere del thriller amb esperit dionisíac i rigor formalista.

De fet, si algú ens volgués ensarronar dient-nos que Baby driver és una obra mestra obscura ara rescatada d’aquells anys potser hi cauríem de quatre grapes (però alguns detalls tecnològics, com ara l’iPod del protagonista, ens descobririen l’engany). Ho té tot: trama criminal amb personatges pintorescos, atracaments molt vistosos amb màscares divertides, banda sonora multiestilística força omnipresent, escenes d’impacte (persecucions automobilístiques, principalment)... Si sembla feta en un laboratori!

Però aquest exercici d’estil vintage és massa obedient amb els dictats del subgènere: l’escriptura cinematogràfica mai surt de la línia; i si aquells thrillers, precisament, eren tan excitants era per aquell bull que els faltava, per aquell impuls juganer que els empenyia a cometre més d’una i més de dues bogeries cinematogràfiques.

Calladet estàs més guapo

Edgar Wright és un gran director de comèdia, d’això no en tenim cap dubte. Zombie’s party i Bienvenidos al fin del mundo són dues fites de l’humor modern, per exemple. Per això de Baby driver caldria esperar-ne més esperit lúdic. Ara bé, sembla com si el director jugués en camp contrari i estigués més a la defensiva del que en ell és habitual. Trepitjar un altre terreny estilístic (el thriller) sense barrejar-lo amb la seva especialitat (la comèdia) el fa ser massa respectuós amb la tradició. I situar el relat als EUA, quan ell és un punyent observador de la realitat britànica, tampoc acaba de fer-lo sentir còmode.

Al final, en aquesta història pesen més els models que l’inspiren que les aportacions personals, que no n’hi ha gaires. Fer que aquest xofer extrem amb cara de nen gairebé no parli és un clixé que va centrar fa anys Walter Hill a Driver i va rematar no en fa tants Nicolas Winding Refn a Drive. És molt noble que Wright no amagui d’on ve, però també és pobre hi que aporti tan poc de la seva pròpia collita.