Amar

105 MIN. Espanya (2017)

Amar

Direcció: Esteban Crespo

Guió: Esteban Crespo

Amb: María Pedraza, Pol Monen, Natalia Tena, Antonio Valero, Gustavo Salmerón i Greta Fernández

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

Amar

“Tornar als disset / després de viure un segle / és com desxifrar signes / sense ser savi competent”, se sentia en l’estupenda Un amour de jeunesse (Primer amor), de Mia Hansen-Love, una cinta en què la francesa tornava al primer amor i a la fragilitat dels sentiments revolucionats per les hormones. A Amar, debut en llarg d’Esteban Crespo, tornem als 17, com Hansen-Love o com en la cançó de Parra, però, ai!, quin poc abast emocional transmet la visió millennial de Crespo en comparació d’altres retrats cinematogràfics sobre la volubilitat sentimental postadolescent. Crespo arrenca Amar mostrant la cúspide de l’enamorament dels protagonistes, la Laura (María Pedraza) i el Carlos (Pol Monen), en una primera seqüència molt prometedora que es recrea en la intimitat sexual de la parella però que no aconsegueix una rèplica a l’altura en la resta del llargmetratge, i el que veiem a continuació, així doncs, és un ball de ruptures i súpliques que sembla que no vagi enlloc. Gairebé res d’aquest amour fou convenç, i és probable que la raó d’aquesta feblesa dramàtica sigui l’articulació d’un guió que clapoteja en clixés en comptes de submergir-se en els inquietants buits emocionals que patim quan som joves; un text replet de significants sense significat que acaben fent petita una proposta que requeria més solidesa verbal a l’hora de mostrar els dubtes i les inseguretats dels personatges. El que veiem en pantalla, resumint, és una pàtina del primer amor, d’una lleugeresa molesta i, sobretot, trista.