Aloys

91 MIN. Suïssa (2016)

Aloys

Direcció: Tobias Nölle

Guió: Tobias Nölle

Amb: Georg Friedrich, Tilde von Overbeck, Kamil Krejcí, Yufei Li, Koi Lee, Sebastian Krähenbühl i Karl Friedrich

Crítica de cinema
EULÀLIA IGLESIAS

Aloys

El protagonista d’ Aloys, primer llargmetratge de Tobias Nölle, està avesat a comunicar-se amb el món exterior a través de sistemes de vigilància. Treballa com a investigador privat, però la mort del seu pare i soci principal fa trontollar la seva existència. Incapaç de relacionar-se amb els altres sense intermediaris, Aloys es replega a casa. Fins que la trucada misteriosa d’una veïna que li va robar l’equip de vídeo el sacseja. Aloys inicia una relació amb la dona que es desenvolupa gairebé tota en el pla de la imaginació. A través de les seves xerrades per telèfon projecta escenes en què conviuen els desitjos, les vivències del passat, les sensacions i les pors. I aquí és on Nölle marca la diferència. Aloys hauria pogut ser l’enèsima pel·lícula d’autor sobre un personatge solitari i depressiu amb problemes relacionals. Però el cineasta suís capgira el punt de vista en desfermar la vida interior d’aquest home acostumat a observar passivament la rutina dels altres. No és una tasca fàcil construir un film a través de la imaginació d’un personatge, malgrat que alguns pioners avantguardistes contemplessin el cinema com l’artefacte oníric per excel·lència.

El film no arriba a fer el pas a l’altre cantó del mirall típic del cinema de David Lynch ni desplega l’exuberància visual d’un Michel Gondry, per citar dos referents contemporanis en aquest camp. Però Nölle se’n surt prou bé a l’hora d’armar el seu film com un espai mental a la mida del procés d’obertura al món del discret i emotiu Aloys.