3* Direcció: James Bobin. Guió: Linda Woolverton. 113 min. EUA (2016). Amb Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Anne Hathaway, Sacha Baron Cohen
És hora que l’Alícia creixi. Però no d’aquella manera elàstica de quan berenava pastissets a Alícia al país de les meravelles, tant de bo. Ara la nena de Lewis Carroll ha d’abandonar les fantasies o, com li diu la seva preocupada mare: “A totes les dones ens arriba el moment de decidir”. De manera que l’Alícia escull (altre cop) llançar-se a la llodriguera.
Alicia a través del espejo, seqüela a la qual l’absència de Tim Burton no li resta bogeria, està més a prop de Jefferson Airplane -colors cridaners, 3D psicodèlic i un vestuari made in Desigual- que del clàssic del matemàtic anglès. Ni rastre, per tant, d’aquella partida d’escacs que vertebrava l’original ni de les margarides insolents que esbroncaven l’Alícia. Aquí el mirall és una excusa per arribar a temps per prendre el te amb el Barreter. I és que al seu director, James Bobin ( Flight of the conchords ), no se li escapa l’irresistible encant d’aquesta tropa absurda que va sorgir dels escassos dons socials de Carroll. Saludeu, per tant, els autèntics protagonistes d’aquesta història: des del pantone de reines (Anne Hathaway i Bonham Carter) fins al conill blanc (Michael Sheen), passant per la veu vaporosa de Stephen Fry, el gat de Cheshire. Perquè de l’hipermaquillat Johnny Depp val més no parlar-ne. Que el seu Barreter Boig ja no ho estigui tant sembla una ironia dels guionistes més que el MacGuffin d’aquesta trama enrevessada en què l’Alícia lluita contra Sacha Baron Cohen, el Temps. Cronos perseguint l’Alícia també al submón. Perquè ja és hora que creixi. I ara sense galetetes per minvar.
