CINEMA
XAVI SERRA

"Fer cinema sovint implica estar perdut en una jungla"

Entrevista amb Isabelle Huppert

Isabelle Huppert s'ha deixat segrestar pel director filipí Brillante Mendoza. A 'Cautiva', la gran diva del cinema europeu interpreta una missionera capturada per un grup terrorista musulmà. Entre formigues i sangoneres, l'actriu s'endinsa a la jungla filipina i demostra que adormir-se sobre els llorers no fa per a ella.


¿Van ser dures les quatre setmanes de rodatge a la jungla?

No sempre. Alguns dies fins i tot van ser bons. La naturalesa pot ser hostil, però també té un costat esperançador. Durant el rodatge vaig llegir el llibre d'Íngrid Betancourt, la famosa ostatge colombiana. Més enllà del context polític i geogràfic, la seva situació era molt semblant a la del meu personatge. I molt sovint parla de la bellesa de la naturalesa. No deixa de ser una font de plaer. I quan ets un ostatge, tens molt poques fonts de plaer.

¿Què la va fer escollir un projecte tan exigent i esgotador com aquest quan podria rodar qualsevol film a França? ¿Què l'empeny a prendre la decisió de marxar a les Filipines?

Vaig pensar que seria interessant, això és tot. Sentia curiositat per treballar amb Mendoza. Ara bé, l'ansietat que experimenten els espectadors no és la mateixa que vivim els actors. Tot és un engany, al capdavall. Esclar que és més còmode rodar una pel·lícula en un estudi parisenc. Però durant el rodatge vam viure moments molts alegres i joiosos amb l'equip i la gent de les Filipines. Els dies eren durs, però a les nits ho passàvem bé, cantàvem, ballàvem... Tot plegat va ser una aventura.

¿I va passar por durant aquesta aventura?

Sí, de vegades. Sobretot quan em mossegaven les formigues i coses pitjors. No puc dir que sigui una cosa que m'encanti. Però d'això també en parlava Íngrid Betancourt: al principi t'espantes, però a mesura que passen els dies deixes d'espantar-te perquè a ningú li importa. I en realitat no és tan perillós.

Cautiva està basada en un segrest real que va provocar una gran polèmica a les Filipines per l'actuació de l'exèrcit. ¿Va discutir amb Mendoza les implicacions polítiques del film?

No, mai. És cert que ell té idees molt clares sobre el seu país i la posició de l'exèrcit pel que fa als ostatges, però no sentia la necessitat de compartir-les amb els intèrprets. Estava més interessat en el fet que visquéssim l'experiència de ser ostatges d'una manera emocional, física i mental, i va fer tot el possible per crear la sensació de caos, tensió i desesperació, que són els sentiments que es viuen en aquesta mena de situacions.

A l'hora de decidir si interpreta un personatge o no, ¿és determinant el missatge polític de la pel·lícula?

De fet, no. El que m'importa són les intencions del director. Un punt de vista inclou molts elements, un dels quals pot ser la posició política. Però el que m'atreu no és exclusivament el punt de vista polític, perquè a l'hora de fer una pel·lícula el que m'interessa és sobretot explorar diferents espais i expressar-me artísticament, poèticament i també políticament.

De què va parlar amb Mendoza quan es van conèixer?

De vegades no és necessari parlar gaire amb els directors. Mendoza i jo no vam tenir grans converses. Enfrontar-me al seu país i a la seva forma de treballar és més eloqüent que les paraules. Per inspirar-me, només necessito veure l'harmonia que transmet quan és a casa seva, un estudi preciós de Manila que ell mateix va dissenyar i on també treballa. Coneixes més una persona compartint aquests moments que parlant-hi hores.

Per cert, ¿és molt difícil passar d'una pel·lícula de Michael Haneke a una com Cautiva ?

No, perquè en tots dos casos ets a la jungla. [Riu] Esclar que, a les pel·lícules de Michael Haneke, la jungla és mental. Fer cinema sovint implica estar perdut en una jungla. De vegades és real i de vegades metafòrica. Però sempre ets en la foscor, buscant el camí de sortida. Això ho dic mig en broma, però també mig seriosament.

¿Va ser difícil deixar enrere el personatge i tornar a la seva vida normal?

Al contrari. Per mi, el personatge era secundari a l'experiència de compartir amb Brillante Mendoza la vivència de ser un ostatge. I des del primer moment, ell va posar tot el seu talent al servei de crear un ambient de caos al rodatge. No havia viscut mai res semblant en la meva vida. Ens va submergir a tots en un estat de confusió total en què no importava qui érem. Però és que ser un ostatge equival a perdre la noció de la teva identitat. Que el personatge fos una treballadora social no importava, perquè al film jo només era una ostatge, era el que em definia. Així, doncs, no em va costar deixar enrere el personatge, perquè no el vaig haver d'explorar en profunditat.

¿Rodar cronològicament la pel·lícula va ser una ajuda?

Sí, va ser molt important, un factor clau a l'hora d'allunyar-nos de la sensació d'estar rodant una obra de ficció. Així, vam viure l'experiència dia rere dia i, a mesura que avançava la història, ens vam anar coneixent millor. També ajudava molt no saber qui era actor professional i qui no. Això reduïa les diferències al grup i ens feia més iguals.

Possiblement hi ha més acció a Cautiva que en cap film que hagi fet abans. ¿Com es va trobar enmig dels tirotejos?

Sí, aquestes coses no em passen a les pel·lícules que faig a París [riu]. Feia por, la veritat. Tot i que les bales siguin falses, el soroll fa que tot sembli molt real.

¿Què la fa sentir satisfeta del seu paper en una pel·lícula?

No és una pregunta que em faci sovint, la veritat. Però penso que és difícil de contestar-la fins que no passa força temps. Potser al cap de 20 anys pots mirar enrere i jutjar la teva aportació, el que has fet bé i el que no.